Per Imma Barba & Miquel Gascón –
VISIÓ ARDENT
Aquest espectacle va ser un dels que primer vaig escollir en sortir la programació del Festival Grec2016 i és que en veure que es tractava d’una estrena “coproducció internacional” en la que el mateix Festival Grec s’involucrava, vaig confiar plenament en l’equip de programació del Festival. Novament aquesta confiança es va veure esgarrada per segon cop en una “coproducció internacional”, primer va ser amb “Oficina per una vida postidèntica” el passat dia 5 de juliol… i ara santornemi…. una altra decepció gegantina amb aquesta VISIÓ ARDENT…. tan gran, que en acabar la primera part, l’Imma i jo … camesajudeume, vàrem fugir novament del Mercat de les Flors.
En el programa publicat pel Festival parlava d’aquesta coproducció catalanocanadenca i afirmava que tractava sobre la descoberta de l’urani…. i es preguntava … Ens va separar per sempre la bomba nuclear que va estripar el cel, o bé encara som a temps de trobar la manera que ens uneixi ?
Al final del segle XIX un visionari de la nació dené, al nord del Canadà, va tenir una visió ardent. Va cantar sobre una gent estranya, de pell blanca, que s’enduia una roca d’un forat a la seva terra cap a un lloc molt llunyà, i allà la deixava caure cremant sobre una gent que tenia el mateix aspecte que ells, els dené. El 1945, l’urani extret en territori dené va ser utilitzat per a les bombes atòmiques que van assolar Hiroshima i Nagasaki.
No sabem pas si en aquesta enorme decepció dels primers 80 minuts que vàrem veure, va ser a conseqüència de què era una producció multilingüe, en la que no es traduïen en pantalla moltes converses que evidentment no enteníem. Ens vàrem perdre a la poca estona de començar i per molts esforços que vàrem intentar fer, no va haver-hi manera.
La passió de son que em va agafar la vaig poder trampejar, malgrat que fins i tot a l’espai escènic vaig poder comprovar que fins i tot els actors entraven en una profunda somnolència..
Ni la música en directe va aconseguir endolcir una mica un argument que no enteníem, malgrat haver llegit prèviament el programa de mà i saber que tractava de la història de l’urani estret de la profunditat de la terra al nord del Canadà i que acabaria amb la creació de la bomba atòmica que es va llançar sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, l’any 1945.
Malgrat que algunes de les interpretacions dels actors catalans coneguts, ens van agradar, va ser impossible seguir ni un borrall de la trama que ens explicaven.
La nostra baixa valoració en aquest cas, no té res a veure amb la qualitat del text, ni amb la bondat de la posada en escena, ni encara menys amb les interpretacions dels actors; té a veure amb una direcció que no va saber fer arribar als espectadors catalans ni els diàlegs ni tan sols de què anava tot plegat… i això crec que és gravíssim, i més tenint en compte que es tractava d’una estrena coproduïda pel mateix Festival Grec.
Autoria: Marie Clements – Traducció: Elisabet Ràfols
Direcció: Tom Bentley-Fisher – Dramatúrgia: Tom Bentley-Fisher i Elisabet Ràfols
Interpretació: Claudia Benito, Jordi Llovet, Andy Fukutome, David Santalices i Anna Güell (Catalunya); Miranda Bentley, Margo Kane, Julie Tamiko Manning i Deneh Thompson (Canadà)
Composició i interpretació musical: Eduard Iniesta // Disseny de vídeo: Larry Bauman // Escenografia: Dino Ibáñez i Miquel Àngel Llonovoy // Moviment: Tom Bentley-Fisher i Joan Maria Segura // Vestuari: Mariel Soria // Disseny d’il·luminació: Sylvia Kuchinov
