Per Imma Barba & Miquel Gascón
PORT ARTHUR
Un fet històric que va tenir lloc a Port Arthur, una antiga presó i lloc turístic molt popular en el sud-est de Tasmània, Austràlia.; del 28 al 29 d’abril de 1996 va haver-hi una massacre.
Martin Bryant, de 28 anys d’edat, de New Town, un suburbi de Hobart, va ser imputat per aquests fets.
Jordi Casanovas ha escrit i dirigit aquest thriller documental, la transcripció real de l’interrogatori del presumpte assassí Martin Bryant per part de dos policies, un interrogatori que va durar vuit hores i que ell ha sabut condensar magistralment en una hora intensa i brillant.
A diferència d’aquell RUZ- BÁRCENAS, que nosaltres vàrem veure a finals del 2014, ara els espectadors no coneixem pas la història que ens presentaran i ens asseiem al Teatre sense gairebé cap informació del que va passar, la qual cosa fa que la representació es transformi en una mena de thriller.
Martin Bryant està detingut i entra a la sala d’interrogatoris emmanillat de mans i peus, l’acompanyen dos policies. Quan comença l’obra nosaltres no sabem exactament de què està acusat i ho anirem esbrinant de mica en mica a mesura que els policies van aprofundint en el seu interrogatori i van descobrint les proves amb què compten.
Els espectadors estem asseguts a banda i banda d’aquesta sala presidida per una taula rectangular amb una incòmoda cadira a una banda i dos una mica més confortables a l’altre, un micròfon i dues pantalles on podrem veure diferents aspectes de l’interrogatori. Una il·luminació freda, de fluorescent, acaba de donar l’ambient a la sala.
Els dos inspectors de policia volen que Martin faci memòria del que va passar, però ell no recorda res i ens presenta la seva cara innocent i sorpresa. En una taula del costat, dues armes que li mostren a l’acusat, ell reconeix una com a seva i l’altra diu que no l’ha vist mai, que té una igual però que no és aquesta. Parla de les armes amb admiració i naturalitat i explica com i quan les va comprar.
Jordi Casanovas ha sabut dosificar la informació que ens van descobrint al mateix temps que anem descobrint aspectes de la personalitat dels tres protagonistes. El ritme d’angoixa que ens provoca va creixent.
Dafnis Balduz és Martin Bryan, extraordinària interpretació d’un home jove que sembla aliè a tot el que li estan explicant i s’interessa pels fets menys importants amb un punt d’innocència, a qui en principi ens creiem, malgrat que de mica en mica ens anirà mostrant un perfil més psicòtic amb mirades o gestos que ens indiquen que el que diu, potser no és veritat. Fins al final dubtem, realment si ell no recorda res del que va fer, o, és la seva una forma de defensa per no enfrontar-se a la brutalitat del que potser va fer??
Manel Sans és el policia dolent, que ens ha captivat amb la seva interpretació, un interrogador implacable que sap la resposta que vol aconseguir i no dubta a fer us de la força per obtenir-la. La paciència no és una de les seves virtuts.
Javier Beltrán és el policia bo, l’altra cara de la moneda, afable i conciliador que intenta amablement obtenir les respostes que ha vingut a buscar. Perfecte també en el seu paper.
L’acusat juga amb ells dos i amb la seva mirada busca d’una manera que pot arribar a inspirar tendresa, el suport del policia bo, com dient-li “però que no veus com em tracta el teu company ???“
Els documents reals del cas, filtrats per WikiLeaks, prenen la forma d’un muntatge teatral que ens convida a pensar què passa per la ment d’un home que ha comès un crim espantós, i per què la memòria mira d’esborrar els fets traumàtics de la nostra existència. Som el que recordem o el que els altres ens diuen que hem fet?
Aquesta és una bona oportunitat per tornar a treballar amb material real i convertir-lo en una nova ficció, independent de la informació que no es desprengui del text mateix, de la transcripció mateixa, dotant-la de valor dramàtic i dibuixant les històries no explicades dels personatges. Una nova oportunitat per comprovar com la realitat és material per a la ficció, com pot generar-nos milers de preguntes i com pot inquietar els espectadors.
Paga la pena anar a veure aquesta proposta, encara que únicament sigui per la magnifica i extraordinària interpretació que fa l’actor Dafnis Balduz, segurament la millor que hem pogut veure d’ell. Ens ha arribat a posar pell de gallina.
Una proposta magnífica que ens ha agradat molt, amb unes interpretacions genials i que ens fa plantejar l’etern dilema, diem el que pensem o diem el que els altres esperen que diguem? És tot com sembla que és?
Direcció i dramatúrgia: Jordi Casanovas
Traducció: Sílvia Sanfeliu
Interpretació: Dafnis Balduz, Manel Sans, Javier Beltrán
Locució: Joan Salvat \ Composició musical: José Roselló \ Vestuari: Irantzu Ortiz i Silvia Iglesias \ Disseny d’il·luminació:
Xavier Xipell i Pati Cortés \ Direcció técnica: Xavier Xipell i Pati Cortés \ Disseny de so / concepció sonora: José Roselló \ Ajudant de direcció: Sílvia Sanfeliu \Producció: Carles Manrique (Velvet Events) \ Ajudant de producció: Julia Simó \Distribució: Elena Blanco (Magnetica Management) \Fotografia: David Ruano
