– Teatre – CAÏM I ABEL (🐌🐌🐌🐌🐌) – Biblioteca de Catalunya

Per Imma Barba & Miquel Gascón

CAÏM I ABEL

Aquesta temporada que ara acaba hem trepitjat relativament poques vegades aquest espai màgic de la Biblioteca de Catalunya; al novembre passat vàrem anar a veure AL NOSTRE GUST i ens va decebre moltíssim, malgrat que ja entrat el 2016 es va compensar amb escreix, amb aquella extraordinària DANSA D’AGOST que vàrem valorar amb la màxima qualificació de 5 cargols voltaires; fora de la Biblioteca també ens va agradar força la proposta de ELS CORS PURS signada per La Perla29, representada al Teatre Romea.

Ara de nou a la Biblioteca, tornem a valorar aquest CAÏM i ABEL amb la nostra màxima qualificació. En Marc Artigau i Queralt ha escrit un text preciós que a més a més ha tingut la sort de poder dirigir ell mateix, en aquest espai màgic, que a nosaltres ens agrada tant, malgrat les seves conegudes deficiències, com una sonoritat no massa reeixida i la incomoditat de les seves cadires. Un text que ens parla de les nostres pors al que és diferent, a les cultures que no són les nostres, a la immigració que vulguem o no, és imparable, a la qual és absurd posar-li barreres.

“I si jo no creuo el mar, en vindran d’altres amb el mateix nom i els mateixos ossos, amb les mateixes mans i el mateix alè, i els tindràs aquí dempeus, davant teu, i no tindreu prou bales -t’ho puc ben assegurar- a la teva puta ciutat per foradar-nos el cap.”

Caïm i Abel al contrari de la història de l’Antic testament, no són germans i pertanyen a mons diferents; però les seves vides s’entrecreuen i malauradament un acabarà matant a l’altre, segurament sense voler i en defensa pròpia, per tal de poder trepitjar i viure en aquesta part de món, a Europa on els han dit que es viu molt millor. Dues famílies, dues generacions, dues cultures diferents molt properes físicament, però molt allunyades en gairebé tot i que nosaltres els europeus preferim ignorar, tot defensant els nostres privilegis, rebutjant la immigració de forma brutal, mentre se’ns omple la boca de paraules buides, com drets humans, justícia, llibertat i democràcia.

Una generació s’en va i una altra ve, però la terra es manté sempre.
El sol surt, el sol es pon, anhelant d’arribar al lloc d’on tornarà a sortir.
El vent bufa de tramuntana, ara es gira de migjorn; dóna voltes i més voltes i refà el camí que havia fet.
Els rius corren cap al mar, i el mar no s’omple mai; però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc.

This slideshow requires JavaScript.

Més de tres hores de bon teatre i molt ben construït, que se’ns han fet curtes, on les dues històries principals s’entrecreuen moltes vegades i a vegades no som ni tan sols conscients, fins al desenllaç definitiu de la representació. Històries que ens parlen de les relacions familiars de dues famílies diferents situades en dos mons que estan obligats a entendres, de les seves passions i expectatives, en un món cada vegada més globalitzat. Tot això ens ho explica Marc en dues parts, que podrien, fins i tot representar-se en dues funcions diferents, però que un cop vistes es complementen a la perfecció i no es poden separar.

En la primera part, el protagonista és Caïm i ens mostra el nostre món més proper i segurament el més amable, malgrat que no es queda solament en la història de la feliç relació familiar d’uns pares i els seus fills, sinó que toca temes punyents, com la resignació en assabentar-se de què un membre de la família pateix un càncer terminal, de passada parla d’algunes conseqüències de la nostra passada guerra civil, …. també del suïcidi, de la violència de gènere i ja comença a introduir-se en el tema de la immigració, des de la visió del nostre món occidental i europeu.

Tot això, molt ben mesurat amb petits tocs de comèdia, on per exemple floreix el sentiment de pertinença a una nació, a través de la simple passió per un equip de futbol….. el Barça. Una història ben treballada, que en finalitzar aquesta primera part, sembla que ja no se li pugui treure més “suc” i podria ser perfectament un bon final, que segurament ja agradaria a tothom.

This slideshow requires JavaScript.

Per sort, no és així i Marc Artigau, arrisca molt més i ha escrit una segona part que toca amb més profunditat, segons el nostre punt de vista, el tema més interessant, que no és altre més que el de la imparable immigració, cap al nostre còmode món occidental; ara el protagonista és l’Abel i tota la visió gira 180 graus, des de la perspectiva dels immigrants i del seu món.

És realment extraordinari el treball d’entrecreuament de personatges d’un argument que a primera vista sembla força senzill, però que utilitza potser més de 15 personatges, que són interpretats solament per 6 actors; aquest fet i el pas del temps endavant i enrere, a través de dues generacions, molt possiblement pot provocar que una part del públic se’n pugui fer un embolic fàcilment i desconnecti; per sort, això a nosaltres, almenys aquesta vegada, no ens va passar i vàrem gaudir d’aquest ball d’interpretacions pel canvi de registres que això representa.

Totes les actuacions dels 6 actors, sense excepció, ens han agradat moltíssim, malgrat que hem de destacar les de Marc Rodríguez, Lluís Villanueva i Jordi Figueres.

Una escenografia impactant, a base de plataformes a diferents nivells, simulant un camí zinziguexant que s’allunya; al fons una pantalla on es projecten imatges que ajudem molt a situar a l’espectador en quin lloc i moment es troba; l’única pega és que algunes escenes es representen potser massa lluny de les butaques on es troben els espectadors; així i tot, ens ha semblat una proposta escenogràfica molt encertada. Evidentment la sorra, marca de la casa de La Perla29, està també present i ajuda com gairebé sempre a crear una atmosfera molt especial sota les voltes gòtiques de la sala.

Un excel·lent tractament en l’il·luminació i un vestuari adequat en tot moment, acaba d’arrodonir una proposta teatral, que considerem una de les millors que hem vist aquesta temporada. Molt i molt recomanable.