Per Imma Barba & Miquel Gascón
NO HI HA BOSC A SARAJEVO
Diumenge 10 de juliol vam aconseguir encabir aquesta proposta dins de la nostra agenda “plagada de Grecs”. Hagués estat una llàstima, que no l’haguéssim pogut veure perquè ens va deixar absolutament aclaparats, tant pel text, com per la posada en escena com per les magnífiques interpretacions dels nou intèrprets.
Quan entrem dins la petita Sala Atrium, set dels actors hi són a l’escenari, es belluguen pausadament com ninots al ritme d’una música que no escoltem, la música irromp a la sala i ells comencen a ballar frenèticament. De cop, una parella alenteix els seus moviments i mira de forma insistent una persona que serà atacada per la resta.
Una guerra que ens va alertar a tots però que vam viure de lluny tot i que com diuen en un determinat moment, es desenvolupava a només tres hores de Barcelona. La Guerra dels Balcans va destruir moltes vides però també va acabar amb moltes il·lusions i va esguerrar la vida futura de tots els que d’una forma o altra van estar implicats.
Estem davant d’una proposta que ens parla d’aquesta guerra i ens la mostra amb diferents històries que tenen lloc davant nostra al mateix temps. Partint d’un fet real, el testimoni gravat d’un franctirador que explicava d’una manera freda la seva actuació en el conflicte, l’autora (Begoña Moral) construeix un personatge, magníficament interpretat per Guillem Motos, i al seu voltant, la resta d’històries.
Un franctirador serbi busca retrobar-se amb una dona bosniana a qui va estimar abans de l’inici de la guerra. Ens trobem a la Guerra de Bòsnia de 1992. Estem a la ciutat assetjada de Sarajevo, on ningú pot entrar ni sortir i on morir és més fàcil que sobreviure. Cap dels dos amants pot ser el mateix ara que la mort els rodeja, però existeix alguna part de la seva humanitat perduda, com a víctimes o botxins, que puguin recuperar en retrobar-se? Tornaran a trobar-se de nou? Al seu voltant, un soldat de l’ONU i un corresponsal de premsa es converteixen en testimonis i protagonistes al mateix temps del terror de la guerra. Allà plou cendra constantment, i aquí, a Barcelona, assistim a les Olimpíades, impassibles a la guerra.
Una història d’amor, condemnada al fracàs com la de Romeu i Julieta, història de la qual podem veure escenes de la pel·lícula de Zefirelli en una televisió situada en un recó de l’escenari. Però aquí la història d’amor, es representa amb escenes que van de la tendresa a l’odi més profund, de la carícia al maltractament. El magnífic treball de Guillem Motos i Núria Rocamora en aquestes escenes, ens mostra el dolor que pateixen per una relació que s’ha trencat i que no podran recuperar.
Un inquietant narrador i Miss Sarajevo, ens van explicant, enlairats en una tarima la transició de les escenes de guerra que comença amb el símil del vapor d’aigua i acaba amb la barreja de l’aigua amb les cendres.
La resta de personatges estan en tot moment a escena, amb un enorme treball físic i una increïble entrega. La llum, molt estudiada, ajuda a anar canviant la nostra mirada sobre cada personatge sense que en cap moment deixin de passar coses amb la resta de personatges. Aquesta posada en escena ajuda a mostrar la violència, el caos, la bogeria física i psicològica que provoca una guerra civil. I és una forma de representació tan visceral que nosaltres, els espectadors la sentim a la nostra pròpia pell com si formessin part d’aquest horror, sentint el dolor i la desesperació. Una reacció gairebé física.
I és a la vegada una crítica a l’actuació dels cascos blaus que van observar el genocidi amb un impertèrrit posat d’espectador alie al que estan veient, una crítica al periodisme de guerra que es mostra orgullós del fàcil que li resulta en aquest cas fer les seves cròniques o entrevistar a un dels personatges més controvertits que no dubta a matar i violar. Les entrevistes també són retransmeses a la televisió que està a l’escenari, amb primers plans, malgrat que el dia que vàrem assistir, malauradament la càmera a mitja representació va deixar de funcionar.
Volem destacar de manera expressa, l’extraordinària i colpidora escena on mata una vegada i un altre a l’actor que representa a totes les seves víctimes; brutal el treball físic d’Albert Bassas que cau una i mil vegades als nostres peus.
I també i sobretot, una critica despietada a les nostres consciencies, quan ens recorda que en aquell moment s’estaven celebrant les Olimpíades a Barcelona i enumera d’una a una totes les medalles aconseguides i l’orgull per una celebració que ens mantindria “Juntos para siempre“.
Begoña Moral és la dramaturga i directora d’aquesta producció i de la Compañía Paradiso 99. NO HI HA BOSC A SARAJEVO va ser premiada amb el primer premi del Cicle de Creació DespertaLab2016 promogut per la Sala Atrium i la Nau Ivanow.
Una proposta que no ens ha deixat indiferents, que ens ha fet mal físic (almenys al Miquel que li va caure un actor entremig de les cames) … i psíquic i ens fa plantejar de nou la nostra passivitat i la nostra insensibilització davant de notícies com la guerra de Síria o la guerra de Sudan que segons hem escoltat aquest matí a la ràdio, està a punt d’esclatar.
Malauradament no vàrem poder anar abans de la darrera representació a la Sala Atrium. Esperem que ben aviat es torni a programar en algun teatre de Barcelona, perquè paga molt la pena.
Direcció i text: Begoña Moral
Traducció: Roger Batalla
Intèrprets: Albert Bassas, Roger Batalla, Xavier Grivé, Andrea Martínez, Guillem Motos, Pol Para, Núria Rocamora, Carol Rovira i Laura Tamayo
Ajudant de direcció: Meritxell Rodríguez \ Producció: Laia Falp \ Il·luminació i espai: Aina Vergés \ Vestuari: Marc Udina \ Projeccions i vídeo: Marc Salicrú i Raquel Ibort\ Espai sonor: Manuel Pajuelo \ Arranjaments musicals: Carol Rovira\ Moviment: Igone López \ Disseny gràfic: Raquel Ibort
