Per Imma Barba & Miquel Gascón
L’ÚLTIMA NIT DEL MÓN
La Sala Flyhard acaba la temporada amb un text de Llàtzer Garcia inspirat en tres relats de tres autors de literatura de ciència-ficció: Richard Matheson, Ray Bradbury i Charles Beaumont.
Un petit menjador amb tots els elements en blanc, inclosos marcs dels quadres, ampolles i fins i tot l’equip de música que acompanyarà bona part de l’espectacle.
Xavi Gardés que cinc minuts abans ens ha facilitat les entrades que haviem comprat per internet feia poca estona, assoleix el paper de narrador i ens recorda la famosa sèrie de televisió “Dimensió desconeguda” creada per Rod Serling del qual ens ensenya una foto. Ens aconsella desconnectar del món real tot apagant els mòbils i ens diu que hem d’estar preparats per qualsevol cosa per molt inversemblant que sembli. Ens diu que el món real queda fora de la sala i que nosaltres acompanyarem els personatges i les seves històries ….. un començament prou inquietant …..
En paraules del director, Llàtzer Garcia: “Sempre he volgut endinsar-me en el terreny de la ciència-ficció i/o fantasia. Les principals obres del gènere solen partir de la pregunta: què passaria si …?, això obre un món de possibilitats per a ficcions on moltes vegades no hi ha ni molta ciència ni molta ficció. Perquè, com diu Borges, més que de ciència-ficció hem de parlar de ficció de coses probables. Imaginació raonada.”
L’última nit del món comença amb el relat de Charles Beaumont “Shadow Play” que s’endinsa en la temàtica dels somnis o millor dit dels mals somnis. La frontera entre la realitat i la ficció, on el somni és més real que la mateixa realitat.
El segon relat és el basat en “El hombre de las fiestas” de Richard Matheson que ens parla de l’enfrontament al dolor i l’angoixa que ens produeix la mort d’una persona estimada, d’una persona coneguda o d’una persona desconeguda. De com ens estem tornant d’insensibles a un dolor que hauríem de sentir, en veient les notícies que ens acompanyen tot sopant o dinant.
I l’últim relat, és el basat en “El hombre ilustrado: la última noche del mundo” de Ray Bradbury, i que de fet és el que dóna títol a tota la proposta. Som capaços de plantejar seriosament com seria la nostra última nit al món ??, que faríem, que diríem, amb qui voldríem estar ??
Poques coses podem explicar dels tres relats sense desvelar res i per tant ens limitem a ressaltar la valentia de portar a escena un gènere que no és habitual als escenaris i que ens parla de les pors de les persones a tot allò que ens és desconegut i que no sabem controlar física o psíquicament. El neguit que produeix pensar en la desaparició de la humanitat, el neguit que produeixen els somnis quan els vius com si fossin reals i despertes suant i recordant a tu mateix: tranquil, era un somni.
Un repartiment magnífic que ens ha arribat en cada una de les històries destacant la dificultat escènica de l’última que ens presenta dos sopars diferents, de dues parelles diferents, en una mateixa taula mentre qüestionen que farien si avui, 11 de juliol, fos l’última nit del món.
Excel·lents Edu Buch, Maria Casellas, Xavi Gardés, Xavi Sáez i Vanessa Segura.
En acabar, encara amb el neguit de què no hem acabat racionalment d’entendre, el narrador ens diu que sortim de la sala on potser, només potser, ens espera el món real. Genial !!!
Text i dirección: Llàtzer García
Intèrprets: Edu Buch, Maria Casellas, Xavi Gardés, Xavi Sáez i Vanessa Segura
Ajudant de direcció: Roger Torns \ Escenografía i vestuari : Elisenda Pèrez \ Disseny d’il.luminació: Xavi Gardés \ Música i espai sonor: Xavi Gardés i Llàtzer Garcia \ Imatge: Roser Blanch \ Estudiant en pràctiques IT: Martí Romaní
Producció executiva: Sergio Matamala, Clara Cols i Roser Blanch
Una co-producció de Flyhard Produccions i Pentateatre
A la Flyhard comencen temporada amb L´última nit del món.
Vista la bona crítica ens arríbarem a C. Alpens.
Bona rentrée!
A nosaltres ens va agradar força. A veure què t’assembla a tu….. ja ens diràs