– Teatre – Grec2016 – BIRDIE (🐌🐌🐌🐌) – Sala Hiroshima

Per Imma Barba & Miquel Gascón

BIRDIE

Una de les primeres entrades que vàrem comprar d’aquest Festival Grec, en quant va sortir tota la programació, perquè teníem clar que no ens volíem perdre la nova proposta de la Companyia Agrupación Señor Serrano.

A un dels seus components, Àlex Serrano, el vàrem descobrir l’any 2011, en aquells malauradament desapareguts RADICALS que l’anterior director del Teatre Lliure, Àlex Rigola va promoure; malgrat que llavors ja utilitzava la tecnologia, aquella “Mutual Assured Destruction” estava lluny encara del que ara podem veure.

Després del canvi de direcció del Teatre Lliure, RADICALS va desaparèixer i en la seva substitució es va crear un cicle molt més reduït sota el títol de NEO (Noves Escenes Obertes) i dins d’aquest vàrem veure “Katastrophe“, signada ja per la Agrupación Señor Serrano i la incorporació de Pau Palacios.

Però el salt qualitatiu es va produir en la proposta que van presentar al Grec 2014, en el que es va afegir un nou membre: Ferran Dordal; estem parlant de “A house un Asia“,que llavors se’ns va escapar, però que per sort el vàrem poder repescar l’any següent al Teatre Auditori de Granollers; aquell espectacle va girar internacionalment per mig planeta i va obtenir el Lleó de Plata de la Biennale di Venezia, malgrat que a Catalunya i a Espanya, a causa de tractar-se de “Teatre d’objectes”, els programadors no es van arriscar i va ser molt difícil de veure.

Pels que encara no coneixeu la seva obra, us haig de dir que el Teatre Lliure ha programat en la temporada vinent, del 22 al 25 de setembre, tres de les seves propostes, dues de les quals ja hem fet referència ….”Katastrophe” i “A house un Asia“; la tercera serà nova per nosaltres,”Brickman Brando Bubble Boom” i ja tenim les entrades reservades, dins del nostre abonament.

Però en aquesta crònica toca parlar de BIRDIE, que és l’espectacle que hem vist aquests dies a la Sala Hiroshima i hem de dir que hem tornat a gaudir de valent amb la seva nova proposta.

Teatre d’objectes i en la seva línia de denúncia, potser encara més acusada que en altres ocasions, perquè tracta sobretot de les migracions humanes que ara ens afecta tant directament i evidentment com sempre fent us de les tecnologies més sofisticades, amb un treball mil·limètricament controlat de vídeo en directe i maquetes molt i molt elaborades, però també incorporant text, performance, filmacions i so.

Quan entrem a la Sala, ens trobem amb un bon escampall de milers de figuretes per tot l’espai escènic; un amic blogaire en el seu escrit el compara amb un gran pessebre casolà de Nadal, expressió que m’ha fet gràcia, perquè va ser el primer que vaig pensar, en veure l’espai escènic. El treball de preparació previ deu de ser acollonant, malgrat que de ben segur, ells ho tindran per la mà i utilitzaran tècniques per a què aquesta feixuga tasca preparatòria a cada una de les representacions sigui el més curt possible. Crec que és el primer cop que veiem en directe i dins del mateix espectacle, com recullen tot aquell escampall, separant amb atenció, en bosses i caixes, per la seva propera representació.

Unes filmacions inicials de la ciutat de Melilla, en la que fins i tot vénen ganes de viatjar ens ensenyen una bona pila d’edificis modernistes que ens agradaria conèixer; una visió turística que de sobte en un gir brutal, ens mostra com està envoltada d’una doble tanca que hem pogut veure pels mitjans de comunicació moltes vegades i que cada cop més, ens deixa indiferents; tanques construïdes per evitar que els immigrants entrin a l’estat espanyol i a Europa.

A partir d’aquí tota la narració de la proposta teatral es desenvolupa a partir d’una sèrie de maquetes, en la que es pot veure el terrible contrast d’un cap de golf al costat de la tanca on veiem els immigrants subsaharians intentant entrar al “paradís” europeu i la guàrdia civil com ho intenta evitar.

Dos miratges. D’una banda guerres, grans sequeres, desforestacions massives, costes contaminades, explotació laboral, inestabilitat política, pèssimes condicions sanitàries, persecucions, neteges ètniques, deportacions forçades, explotació abusiva de recursos naturals, aqüífers esgotats, escassetat d’aliments.

De l’altra, supermercats ben fornits, seguretat al carrer, estabilitat familiar, bons serveis sanitaris, llibertats, treball remunerat, respecte pels drets humans, benestar raonable, reciclatge i energies renovables, prosperitat, mobilitat social…

I entre els dos miratges, estols d’ocells. Milers d’ocells en migració constant, traçant formes impossibles sobre el cel. Moviment. Moviment incessant. Ocells, i més enllà, planetes, asteroides, matèries primeres, galàxies, sang, cèl·lules, armes, àtoms, electrons, publicitat, quarks, ideologia, por, residus, esperança. Vida. Res al cosmos s’està quiet. La quietud no existeix, és una quimera. L’única cosa que hi ha és moviment. Si és impossible aturar un electró, quin sentit té posar tanques als estols d’ocells?

La paraula anglesa “Birdie” vol dir “ocellet”, però pel que sembla també té un segon significat, que s’utilitza quan un jugador de golf emboca la bola amb un cop menys del par. Utilitzant seqüencies de la pel·lícula “Los pájaros” dirigida per Alfred Hitchcock l’any 1963, ens mostra com es pot provocar la sensació de falsa i extrema “por” en els humans, en un determinat moment (en puc donar fer que jo vaig patir “por” en veure-la la primera vegada de jove); por provocada amb unes senzilles imatges d’una migració de centenars o milers d’ocells buscant un clima millor per cada època de l’any.

Durant gairebé 60 minuts veurem com es compara aquesta migració dels ocells, que són lliures per fer-ho, amb les enormes traves que es posa als humans per fer el que hauria de ser el més normal, que és circular lliurement a través del planeta.

Amb la seva tècnica, la Agrupación Señor Serrano, aconsegueix transmetre aquesta sensació de por i rebuig que les societats benestants tenim cap als immigrants, en una societat cada vegada més injusta vers als altres, i vers a les cultures alienes a la nostra. Una denúncia a la passivitat dels governs europeus i nord-americans davant de l’emigració que és de totes totes imparable, com ho són les migracions dels ocells, o les aigües dels oceans.

Un espectacle imperdible que s’hauria de poder veure en temporada, perquè s’ho mereix sense cap mena de dubte.