Per Imma Barba & Miquel Gascón
Y LOS HUESOS HABLARON
Ahir en un entorn inhabitual, vam poder assistir a aquesta proposta de Societat Doctor Alonso i Teatro de Babel-Dramafest. Una proposta que es va representar en el Museu d’Arqueologia.
En un primer moment escoltem a peu dret com ens parlen de l’Estat i del poder. I en aquest moment ja comencem a conèixer que vol dir “una experiència en la qual s’investiga la corpología de les paraules o, dit d’una altra manera, la capacitat que tenen els mots de generar un món ètic, un ordre polític i un ordre social concret“.
Parlen de pressa o lentament, van repetint paraules, van construint frases afegint paraules, van canviant el sentit de què diuen només amb l’entonació o el gest. Realment ja quedo fascinada en aquests minuts per la capacitat que tenen les paraules en funció de com són pronunciades.
Ens acompanyem després al teatre habilitat al fons de la sala, amagat darrere uns panels i continuen amb les paraules, i ens parlen de la vergonya:
- Cuando aparece la vergüenza ?
- A los cinco o seis años, tal vez antes, cuando te das cuenta de que todo y tu ya no sois lo mismo.
Interpretada en castellà per un músic (Nilo Gallego), dos actors (Hipólito Patón i Ramon Giró) i un escultor (Lluc Baños), amb la intervenció de Sofia Asencio i que compta amb la col·laboració especial d’un arqueòleg, René Pacheco, que és membre de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica i ens explicarà perquè i com treballen en la localització i apertura de les foses comunes de la guerra civil espanyola. Un moment realment colpidor.
El col·lectiu català Societat Doctor Alonso i el mexicà Teatro de Babel reflexionen amb el cos i la paraula sobre les desaparicions. Partint dels desapareguts com a conseqüència de la repressió de la Guerra Civil Espanyola i dels desapareguts a Mèxic víctimes del narcotràfic, qüestionen com es fabrica la història ocultant, tapant, qui ho fa i per què. L’espectacle arriba al Grec per desenterrar i fer visibles conflictes que han quedat amagats pel discurs oficial a favor d’una suposada estabilitat política i social al llarg de la historia.
Desenterrar els ossos és una manera de desenterrar records, historia, vides. Segons Tomàs Aragay es maten i enterren unes 30.000 persones l’any. Aquesta proposta és en realitat una denúncia, però no una denúncia oberta contra les desaparicions sinó una denúncia a la forma en què s’escriu la història i la forma en què tàcitament tots ens conformem perquè la veritat molt sovint fa molt mal i ens mostra la nostra incapacitat per actuar.
I en conèixer els fets apareix la vergonya, la individual i la col·lectiva, la vergonya que produeix reconèixer fets que s’han amagat durant anys, la vergonya en veure la solitud dels que han tret la veritat a la llum, que han desenterrat una part de la nostra història amagada sota un munt de mentides.
“Partimos de la idea de una excavación para profundizar en las palabras. La obra se centra en cómo la utilización del lenguaje convierte los conflictos en invisibles y los hace desaparecer en aras de una supuesta estabilidad social”
L’espectacle també incideix en el costum d’utilitzar termes que a priori estan exempts de contingut com ens mostren al moment final i la utilització del terme “cutre” per criticar els valors de la societat del benestar aliena als problemes de fons que la mateixa societat s’encarrega d’amagar.
Una proposta molt interessant que obre la porta a la reflexió i al diàleg, i en aquest sentit hi ha programada una activitat dilluns dia 11 a l’Arts Santa Mònica amb el creador de l’espectacle Tomàs Aragay.
