– Teatre – Grec2016 – ESTACIÓ TÈRMINUS (🐌🐌+ 🐚) – Mercat de les Flors – Sala MAC

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dilluns passat, 4 de juliol al vespre, Festival Grec, Mercat de les Flors, esperem entrar dins l‘ESTACIÓ TÈRMINUS.

I és que és així com trobem la sala quan entrem, les butaques no hi són, una estructura metàl·lica encercla un espai central on hi ha tres bancs de fusta i un munt de maletes. Als laterals uns taulons de fusta fan de grades. Un parell de grans pantalles, a banda i banda informen de les sortides dels trens. A una banda de l’espai maquines expenedores de begudes, a l’altra banda dos lavabos. (que algú fins i tot, els voldria utilitzar, malgrat que són de attrezzo).

Moltes expectatives que de mica en mica s’aniran diluint. I és que ens trobem amb un muntatge i una posada en escena potents, unes interpretacions entregades i quasi totes convincents, però ens ha fallat el text, que per nosaltres ha estat poc elaborat. Quan sortim comentem que tenim la impressió que hem assistit a una pluja d’idees de temes relacionats amb la violència, sense aprofondir en cap cas; no hem vist un text acabat i amb un fil argumental estructurat.

És una peça escrita per un mínim de quatre persones, ja que a la pàgina web del festival indica el següent: …. Text: Albert Mestres, Magda Puyo, Ramon Simó i Anna Teixidor, entre d’altres.

Un munt d’idees sobre l’escenari, …. es tracten temes de violència de gènere, de terrorisme islàmic, de terrorisme “gratuït”, i de la por que totes aquestes accions genera en les persones individualment o col·lectivament.

Tots els temes relacionats amb la violència van apareixent al llarg de la representació però d’una manera una mica esbiaixada i superficial, de forma que els espectadors ens quedem amb aquella sensació de què s’hagués hagut de reduir l’abast dels temes i aprofundir una mica més. Són com pinzellades que no conclouen res.

Quines formes adopta la violència contemporània? Més enllà de la seva manifestació física i explícita, el món contemporani conrea i tolera la violència en múltiples formes i en àmbits molt diversos. I el llenguatge de la violència i de la por es converteix, a poc a poc, en el llenguatge dominant.

Altres temes són tractats també al marge o com a complement del tema de la violència, la immigració, les conviccions religioses, les conviccions polítiques, el poder dels mitjans de comunicació, la insatisfacció de viure en una societat que no ens accepta tal com són, que s’ha tornat insensible als problemes dels altres i viu només fixada en el propi jo.

Però tot queda reduït a esbossos de molts temes que són tractats de resquitllada amb una posada en escena contundent i efectista que salva en bona part el regust de decepció amb el que vam sortir.

Una de les actrius, Judit Farrés, és la compositora de la música d’aquest espectacle que ha acompanyat els moviments coreogràfics de la resta d’intèrprets potenciant-lo.

Segons hem llegit al resum de la roda de premsa, l’estació és el lloc escollit com a punt d’encreuament de persones que van a llocs diferents o de persones que han de decidir cap on volen dirigir les seves vides. Un punt d’arribada. Un punt de partida.

I nosaltres ens hem sentit dins de l’estació però no hem sentit la por, hem continuat sent espectadors del que es desenvolupava al nostre voltant i sense acabar d’entendre molt bé que s’esperava de nosaltres. L’única incomoditat que hem sentit ha estat física, per uns seients durs i incòmodes, en no poder recolzar l’esquena….. els teatraires som capaços de sortir de la comoditat de la nostra llar, cada dia si cal, però deuríem d’exigir unes condicions mínimes de comoditat, per veure les representacions.