Per Imma Barba & Miquel Gascón
Aquesta obra d’Arthur Miller, en versió traduïda per Eduardo Mendoza, ha estat escollida com la peça que ha inaugurat oficialment el Festival Grec d’enguany. Dirigida per Andrés Lima i coproduïda pel Teatre Romea, el Centro Dramático Nacional i el Grec 2016 serà representada a Madrid a partir del mes de gener del 2017.
Feia uns anys en què una producció teatral no era la que obria el Festival i si bé hem de dir que l’amfiteatre del teatre Grec no és potser el lloc més idoni per oferir teatre, aplaudim aquest començament.
Arthur Miller, un dramaturg que es caracteritza per la càrrega social i de denúncia que impregnava a les seves obres, ens parla en aquesta ocasió d’un episodi de la història dels EUA que va tenir lloc a Salem (Massachusetts) el 1692. L’autor va escriure aquesta obra com a resposta a la famosa “caça de bruixes” del senador McCarthy, un episodi de la història dels Estats Units que es va desenvolupar entre 1950 i 1956 durant el qual el senador Joseph McCarthy va desencadenar un estès procés de delacions, denúncies, processos irregulars i llistes negres contra persones sospitoses de ser comunistas i que Arthur Miller va patir en primera persona.
Aquest terme,” caça de bruixes”, ha esdevingut com la manera d’anomenar aquelles situacions en què un govern persegueix als seus oponents polítics en nom de l’interès del país i la seguretat nacional. I malauradament no ha deixat mai d’estar vigent…. i sobretot els catalans en podem donar fe.
Salem és una petita comunitat rural amb unes normes religioses i de conducte molt estrictes i es veu enfrontada a un rumor: hi ha bruixes a la comunitat. La representació s’inicia en un espai pràcticament buit on unes nenes ballen i juguen a la llum de la lluna, … o son bruixes que estan celebrant un aquelarre?? En ser descobertes pel pare d’una d’elles, vicari de la comunitat, les noies fugen espantades, una d’elles, la filla del vicari queda prostrada al llit, espantada??, embruixada??
Un dels grans encerts del muntatge és l’evolució de l’escenografia que es va aixecant de la mà dels mateixos actors (amb alguna ajuda) i que transforma l’espai en casa del vicari, església, jutjat, presó, patíbul … Un espai que es va tancant en si mateix incrementant, de mica en mica, una sensació de claustrofòbia, simbolitzant la repressió i el tancament mental d’una societat que acaba creient les mentides que ella mateixa ha fabricat per justificar el que no entén o per interessos d’alguns dels seus membres. Aquest és, al nostre entendre, el punt extrapolable a la societat en la qual vivim, és a dir, la utilització de la por com a mecanisme de poder per tal de mantenir el control i obtenir els rendiments personals més lucratius possibles.
15 actors a escena en un treball coral magnífic, encapçalats per un enèrgic i convincent Lluis Homar en un doble paper de narrador a la primera part i president del tribunal rígid i intolerant a la segona.
Dos vicaris, Albert Prat i Carles Martínez, el primer és el de la comunitat que no ha estat mai acceptat per tots els seus feligresos i vol mantenir els seus privilegis, i el segon el forà, que acudeix al poble com especialista en bruixeries i possessions diabòliques. És el personatge que al llarg de l’obra evoluciona cap a l’oposició a un sistema arbitrari de justícia.
Borja Espinosa i Nora Navas conformen una parella que veurà la seva vida absolutament capgirada com a conseqüència d’una acció venjativa de la noia que ha estat rebutjada pel marit, una Naussica Bonin que encapçala el grup de les nenes, Anna Moliner, Marta Closas, Joana Vilapuig, Núria Golla i Yolanda Sey, que provoquen el desenvolupament dels fets que portaran a la mort a 25 persones de la comunitat, majoritàriament dones acusades de bruixeria.
Miquel Gelabert és el terratinent que posa per davant de tot, els seus interessos econòmics i amb la seva dona, Miriam Alamany encapçalen la visió més rígida i intolerant de tot plegat.
Carles Canut i Carme Sansa són la veu de la raó i l’experiència que acabaran sent rebutjats per la resta de membres de la comunitat que prefereixen viure en la mentida abans que enfrontar la veritat.
En definitiva una producció que ens ha agradat molt, tal com ha estat concebuda i que trobem molt ben resolta escènicament.No estem d’acord pas amb algunes opinions, respecte a què el text s’hauria pogut contemporanitzar així com la seva posada en escena. Creiem que tal qual, com l’ha concebut el seu director, és perfecte en la seva globalitat.
Llàstima que l’espai no és l’idoni per poder assaborir com mereixen les interpretacions de l’equip actoral.
Autor: Arthur Miller
Traducció: Eduardo Mendoza
Direcció: Andrés Lima
Interpretació: Lluís Homar, Borja Espinosa, Nora Navas, Nausicaa Bonnin, Carles Canut, Albert Prat, Carles Martínez, Míriam Alamany, Carme Sansa, Miquel Gelabert, Anna Moliner, Marta Closas, Joana Vilapuig, Núria Golla, Yolanda Sey
Música original: Jaume Manresa \ Espai sonor: Jaume Manresa, Jordi Ballbé \ Escenografía i vestuari: Beatriz San Juan \ Caracterizació: Toni Santos \ Direcció técnica: Carles Capdet \ Il.luminació: Valentín Álvarez\ Ajudant de direcció : Ester Nadal \ Direcció de producció: Amparo Martínez \ Cap de producció: Maite Pijuan \ Producció executiva :Marina Vilardell \ Premsa: Andreu Rami, Anna Casasayas, Marta Ferrà
