– Dansa ??? (206) – MERCURIAL GEORGE (🐌) – Sala Hiroshima

Per Imma Barba & Miquel Gascón

És molt difícil començar a escriure sobre una proposta que ni hem entès ni ens ha agradat….. i és encara més difícil quan en la roda de premsa de la presentació del ultim trimestre de la temporada de la Sala Hiroshima, es va presentar aquest espectacle, com “l’estrella de la seva programació” i la seva fotografia encapçalava i presidia la resta de la programació de la Sala.

És precisament per aquest motiu, que en teníem moltes ganes de veure aquest espectacle, i de fet vam tornar abans d’una sortida amb uns amics, per tal de no trobar cap entrebanc que ens pogués impedir veure-la. Era a més una representació única. Una oportunitat única. En sortir, sincerament, vam pensar que tant de bo no haguéssim arribat a temps i ara no ens veuríem en la “obligació” d’escriure sobre alguna cosa que no hem entès i que ni tan sols visualment ens ha agradat.

Bé, intentem.

Com diu la web de la Sala Hiroshima Mercurial George és una particular immersió en l’univers no convencional d’una artista inimitable, Dana Michel que viu a Montreal i havia estat executiva de comptes, atleta i jugadora de futbol.

Una amalgama de coreografia, improvisació intuïtiva i performance, la seva pràctica artística està basada en l’exploració de la identitat com una multiplicitat desordenada. Treballa amb conceptes com l’alquímia performativa o el bricolatge postculturals creant una força centrífuga de significats entre el públic i ella.

Ha estat una estrena en l’àmbit europeu just una setmana més tard de la seva estrena al festival FTA de Montreal. I aquesta extravagant artista només ha volgut fer una única funció. Molt esperada després de l’èxit de Yellow Towel, aquesta proposta provoca malestar.

Un escenari amb restes de brutícia, bosses de plàstic enormes i amb micròfons a l’interior que provoca, en moure-les, sorolls indescriptibles. Ella, nua de cintura en amunt i amb uns pantalons blancs s’arrossega per l’escenari. Interacciona una estona amb les bosses, entrant i sortint d’elles, i juga amb un paquet d’arròs que estripa i cau per tot l’escenari. Els mateixos moviments però canviant de lloc en l’escenari,” canvia els punts de vista”. Moviments vacil·lants a la recerca d’un equilibri que no arriba a trobar, trontolla per tot l’escenari.

Sorolls, que no música, acompanyen tota la representació. En un moment donat l’artista entra dins d’una mena de sac i surt com transformada amb una perruca i d’allà passa a una mena d’obrador on prepara una massa, per fer una màscara??? Moments llargs, extremadament llargs on no passa res.

La veritat és que és una proposta que no sabríem classificar, ni dansa, ni performance, ni teatre, ni paraula, ni música, ni ….

En paraules de la Dana Michel:

“Només tinc una mica de brutícia sota les ungles amb aquesta última cosa. Ara, travesso les amuntegades runes d’una preliminar incursió antropològica. Tantes runes! No podia haver previst quants enderrocs hi hauria i quant treball m’hauria creat en despertar aquesta bèstia. Però ells necessitaven despertar. He vist els ulls, fent cercles, vaig fent petits salts, vaig pujar a poc a poc per les branques i vaig esnifar la seva essència. Quin és l’olor de l’abundància d’algú a qui has estat evitant tota la vida?”

Vam sortir realment decebuts, i és que segurament és l’espectacle que ens ha decebut més, dels 206 que ja hem pogut veure aquesta temporada.