Per Imma Barba & Miquel Gascón

La setmana passada vàrem tenir l’encert de poder assistir a l’estrena de “EL PROFETA” la nova proposta de la Companyia La Calòrica, que és sense cap mena de dubte, és la que més ens ha satisfet; potser ha influït que anàvem amb molta informació prèvia, ja que vaig poder assistir a la roda de premsa de presentació i a més a més, uns dies abans havia pogut veure un assaig d’algunes escenes d’aquesta producció.

La Calòrica porta molts mesos treballant en aquesta proposta escènica i s’ha intentat documentar el més possible dels diferents temes que aborda aquesta vegada i ho fa seriosament, abandonant almenys de moment aquella pàtina de comèdia que havien tingut sempre els seus espectacles.

Malgrat que algunes crítiques d’altres Blogs amics, comenten que es tracta d’un tema de “creences religioses”, jo no estic gens d’acord amb aquesta visió i més aviat crec que el tema que intenten abordar és “la defensa d’allò en el que creus“, i per fer-ho no et queda més remei, que convertir-te en una mena de “PROFETA”, amb els teus seguidors i opositors.

Per parlar d’aquest tema, han treballat conjuntament tots els membres de la Companyia durant molt de temps, investigant en profunditat i històricament, els tres temes que han volgut abastar en la seva visió dels fets, i que han volgut concretar durant un període de 100 anys, des de la primera història el 1916 fins a la tercera situada en l’actualitat. Malgrat que la dramatúrgia s’ha anat modificant durant el procés de creació i també durant els assajos, la persona que ha posat el fill a l’agulla i que ha escrit les paraules definitives del text, ha estat en Israel Solà, que a la vegada ha dirigit la proposta.

Aquesta vegada els actors han estat solament tres: Aitor Galisteo-Rocher, Esther Lòpez i Júlia Truyol, amb unes interpretacions que sincerament han estat per treure’s el barret, amb un canvi de registre brutal, ja que ells interpretant tres històries diferents, que no expliquen de principi a fi, sinó que van intercalant escenes de les diferents històries durant tota la representació. Aquest aspecte és segurament el que més m’ha fascinat del seu treball.

EL PROFETA, visita tres èpoques diferents: una dominada per la fe de la religió catòlica, una altra per l’explosió de l’avenç tecnològic i mèdic, i la ultima, protagonitzada per la crisi del raonament científic, i el sorgiment de les teràpies alternatives. A cadascuna d’elles hi trobem tres personatges que encarnen tres postures diferents: el profeta, el creient i l’escèptic. L’objectiu no és altre que posar en contrast els mecanismes que ens fan creure o no en alguna cosa.

És cert que durant l’assaig, em vaig arribar a fer algun petit embolic amb les tres històries simultànies i els 9 personatges diferents que interpreten els 3 únics actors que veiem a escena, però amb la senzillíssima escenografia i el canvi de vestuari, crec que s’entén a la perfecció en cada moment, en el període en el qual transcorre cada escena.

Sincerament, vaig arribar a sentir vergonya aliena, quan al final de la representació alguns coneguts bloguers que estaven presents el dia de l’estrena, em van confessar que no hi havien entès ni un borrall…. i malgrat el meu intent d’explicar-los el que havien vist, després s’han atrevit a escriure critiques que al meu criteri són molt injustes, confonent la seva mancança per entendre el que estaven veient, amb la qualitat de l’espectacle.

Per primera vegada m’estic qüestionant si la “feina” que fem voluntàriament els Bloguers que parlem de Teatre i d’Arts escèniques, es justa o no, quan en realitat algunes vegades les condicionem als nostres gustos personals o a la capacitat limitada d’entendre el que estem veient a l’escenari. Amb una crítica injusta, i sense fonament, podem arribar a enfonsar un treball excel·lent, d’un grup de professionals de Teatre.

Independentment que personalment cregui o no amb les religions, l’estudi de les reaccions que varen tenir la gent que envoltava a alguna de les nenes que afirmaven que havien vist aparicions de Jesús o la verge, són reals i estan documentades en els llibres d’història; les reaccions es van situar a banda i banda, en la defensa o en l’escepticisme més absolut… i curiosament l’església es va posar de seguida a la contra.

Quan el doctor Christiaan Barnard, l’any 1967 va aconseguir fer el primer trasplantament de cor a Cape Town (Sud-àfrica), va fer també de PROFETA, perquè va haver de lluitar amb els contraris a l’avanç metge que representava el trasplantament d’un cor entre humans i els escèptics inclús dins dels millors especialistes mèdics de l’època, en no voler reconèixer que la mort real, era quan arribava la mort cerebral, malgrat que el cor encara bategues; per sort a partir de les hores la humanitat va reconèixer a partir d’aquella data que la mort real era quan el cervell deixava de funcionar i des d’aleshores molts milers de persones han estat trasplantats i poden continuar la seva vida amb normalitat.

Cada vegada més, existeix gent que quan s’assabenta que el seu cos ha desenvolupat un càncer, no volen voluntàriament exposar-se a les radiacions que aturen momentàniament el desenvolupament del mateix i opten per continuar la vida normal i frenar els símptomes o si mes no, els efectes de dolor d’aquesta malaltia, amb medicines o teràpies alternatives; els “profetes” en aquests casos són els que defensen la lliure elecció dels pacients.

Crec que el treball escènic de la Companyia La Calòrica, en aquest cas és excel·lent i malgrat ser un treball teatral de petit format, es mereix la qualificació de 5 cargols voltaires. L’adaptació de la dramatúrgia a la posada en escena, en referencia sobretot als temps necessaris per què els actors desapareixen momentàniament de l’escenari per canviar-se de vestuari i aparèixer per una de les altres tres portes de l’escenografia, està estudiat mil·limètricament, per tal de no aturar en cap moment la representació.

Considero que és el millor treball, fins ara, de La Calòrica. Una proposta molt i molt recomanable.