– Teatre (200) – PAISAJE SIN CASAS (🐌🐌🐌🐌) – La Virgueria

Per Imma Barba & Miquel Gascón

…. i arribem a les 200 produccions artístiques, que ja hem pogut veure aquesta temporada i que també hem valorat en aquest espai.

Per nosaltres ha estat tot un rècord, aconseguir-ho en tan sols en 9 mesos, ja que ho hem aconseguit a poc a poc, sortint gairebé cada dia de la comoditat de la nostra llar per gaudir del Teatre; així hem anat sumant en el nostre particular comptador, diferents representacions teatrals, així com produccions d’altres facetes de les Arts escèniques, com poden ser la dansa i el circ. Estem contents, molt contents, però encara ho estem més, quan aquest número l’hem pogut assolir amb una representació que ens ha agradat moltíssim…

Curiosament, no ens vam assabentar quan aquesta producció va ser estrenada a l’Espai Lliure la temporada 2012-2013 i més tard va ser representada a l’actual teatre Eòlia. Ara l’hem pogut veure en el local d’assaig de la companyia, la Virgueria, al Poble-Sec.

El text de Pablo Ley, guanyador del premi Marqués de Bradomín 1990 (Premi literari per a joves dramaturgs), ens trasllada a la dècada dels 80.

…. una dècada de profunds canvis a la societat espanyola. Una dècada de reestructuració a tots els nivells, en la qual va anar entrant llum a tots els racons d’un Estat que havia restat a les fosques durant quaranta anys. Va tenir la porta oberta, per primera vegada en molts anys, a la llibertat, a l’experimentació, …. Però els anys 80 van donar lloc també a una generació tacada per la lacra de l’heroïna i la desil·lusió

Un diàleg entre dos joves, dos ionquis, delinqüents comuns, carteristes que esperen una sortida per a les seves vides. I mentre esperen ens expliquen el seu món, a què dediquen el temps, quines són les seves frustracions, les seves pors, els seus somnis.

Una sala d’assaig amb cadires a banda i banda del petit escenari central, una taula enorme i un parell de cadires, a una banda una butaca estripada i una làmpada de peu amb la pantalla a terra. A l’altra banda una cuina desendreçada plena de pots i gots bruts. Al mig de la taula una llauna de tonyina oberta i un paquet de sucre ….

Un dels personatges (Javier Beltràn) ocupa una de les cadires a sota d’una “finestra”, té cara de drogoaddicte al que li falta la seva dosi. Espera.

Arriba l’altre personatge (Carles Gilabert) que únicament necessita que l’escoltin, i parla, parla, parla explicant les seves vivències del dia: “le dije …” “me dijo ….” Ens descriu racons d’una ciutat, de com ha agafat el metro sense saber on anava i ha sortit al carrer sense saber on estava. Buscava una cartera per robar ….

Una mica avançada la historia, apareix un tercer personatge (Eduardo Telletxea) alertant del final de l’espera.

Tots tres són víctimes del oblit d’una societat en canvi continuo, que esperen, esperen, esperen.

Segons ens diu l’autor, està parlant de personatges reals amb els quals per diferents motius, va tenir contacte i van dipositar en ell les seves experiències de vida. Històries crues i descriptives d’un moment històric particular.

Una posada en escena que destaca la poètica del text amb la immobilitat d’uns personatges tan fets pols com el lloc en el qual viuen.

La companyia la Virgueria va néixer l’any 2009 creada per Aleix Fauró i Isis Martín, potenciada amb la incorporació de Marina Fita i Oscar Llobet. Es nodreix de col·laboradors que participen en els projectes compartint una mateixa visió del fet teatral, el compromís amb la societat i la cultura.