Per Imma Barba & Miquel Gascón

De ben segur que avui en dia el nom de Pedro Vivancos García, no li sona gairebé a ningú, malgrat que va arribar a ballar amb “Antonio el Bailarín”. Aquest personatge a la primera meitat dels 80, liderava un grup, anomenat Raschimura, que era una amalgama de dansa, flamenc, música, orientalisme, macrobiòtica, karate i molts nens … i és que Pedro va tenir un total de 39 fills al llarg de la seva trajectòria, quallada de viatges per Europa i Extrem Orient.

Set d’aquests germans del mateix pare i de quatre mares diferents, formen actualment el grup “Los Vivancos”, que ja fa uns anys triomfen internacionalment en gires per tot el món. Ells són: Elías, Judah, Josua, Cristo, Israel, Aarón i Josué… i pel que sembla han heretat els gens artístics del seu pare, perquè produeixen una mena d’espectacles que fusionen diverses de les arts escèniques com són la dansa, les arts marcials, la interpretació musical i algunes de les facetes de les arts circenses.

Feia temps que sentíem parlar dels seus espectacles, però sistemàticament rebutjàvem anar a veure’ls, suposem per la venda que ells mateixos fan dels seus espectacles, molt dirigida directament a un cert tipus de dones que els agrada anar a veure principalment els seus pectorals musculats, independentment de la qualitat de l’espectacle ofert.

Dimecres passat, per fi ens vam decidir a anar a veure NACIDOS PARA BAILAR al Teatre Tívoli, amb certa recança i segurament amb molts prejudicis del que anàvem a veure. Val a dir que l’espectacle ens va sorprendre molt favorablement, sobretot per la seva espectacularitat i el gran desplegament de mitjans, en una gran producció que segurament és molt i molt costosa.

Es tracta d’un espectacle en el qual predomina la dansa, que potser és el que saben fer millor, especialment el flamenc en la seva faceta de “zapateado” que a vegades es barreja en una mena de “claqué”, suposo que per poder arribar a tot tipus de públic arreu del món. També barregen l’acrobàcia i se’n saben sortir prou bé; les seves interpretacions musicals en directe són agradables però molt senzilles, malgrat que han estat força intel·ligents i s’han sabut recolzat amb una banda sonora prèviament gravada, que barreja molts estils diferents, com són el Rock, el Flamenc i fins i tot música clàssica o de pel·licules, gravades per l’Orquestra Simfònica de Budapest.

S’ha de reconèixer que no són grans especialistes en cap de les facetes que he mencionat, ja que segurament si agafem de forma individual cada una d’elles, no passarien pas la prova del cotó per poder actuar en reconeguts auditoris dedicats a la dansa, ni tampoc són grans músics ni grans acròbates….. però amb la fusió de totes aquestes tècniques artístiques, aconsegueixen portar als escenaris uns espectacles que agraden molt al gran públic, especialment per la seva espectacularitat en la seva posada en escena.

Bona part del seu èxit és gràcies a la seva aposta per aplicar la tècnica informàtica en els seus espectacles i en aquesta ocasió, per posar un exemple, en una de les escenes mes reeixides han incorporat un vestuari gairebé de ciència ficció, que en el seu conjunt inclouen 6.000 llums LED, 8.528 soldadures, 300 metres de cable, tecnologia WIFI i sobretot capacitat per generar 16 milions de colors, amb una espectacular programació informàtica.

També l’escenografia creada per Eduardo García Flama, és molt eficient, basada en estructures metàl·liques que es transformen per cada una de les escenes i on fins i tot poden demostrar que saben ballar “zapateado”, penjats cap per avall.

Coses a millorar … l’humor que volen aplicar és molt bàsic i simplista, però segurament pensat especialment pel tipus de públic que saben que van a veure els seus espectacles. Ens va sobrar l’aire de “mascles ben parits” que volen imprimir en el seu espectacle i molt especialment en el fi de festa que tanca l’espectacle, on deixen els seus pectorals a l’aire i demanen directament a les noies que els cridin gairebé demanant els seus favors sexuals; fins i tot baixant a platea perquè els puguin veure de ben a prop i fins i tot tocar. Aquest aspecte és el que fa que l’espectacle perdi molts punts per ser considerat com un dels imprescindibles, que per força s’ha de veure. Una llàstima.

No té res a veure amb la qualitat de l’espectacle, però no és gens agradable estar gairebé dues hores, rodejat de dones que no paren de cridar “tio bueno !!!”, xerrant entre elles com si estiguessin veient l’espectacle a la televisió de la seva sala d’estar. Al meu costat dues noies menjant un enorme bol de crispetes, tot bevent unes cerveses venudes en el mateix teatre.

Per tal de què us feu una idea de l’ambient que us espera si aneu a veure l’espectacle, veieu aquest vídeo d’un altre espectacle de Los Vivancos, on es veu molt clar aquesta pàtina “sexual” que volen imprimir als seus espectacles…. i sobretot provocar els crits de les noies, que evidentment responen a les seves provocacions.

Malgrat tot, l’espectacle té força qualitat i com ja he comentat és molt espectacular. Llàstima que inclou alguns aspectes força barruers, que malmeten el resultat final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Creació, Direcció, Disseny, Coreografia i Composició: Los Vivancos

Producció Musical: Joan Martorel 

Escenografia: Eduardo García Llama

Gravació Orquestral : Orquestra Simfònica de Budapest

Vestuari: Luis Hugo Viscarra – Complements en cuir: Vass Handmade i Leather Designs – Calçat especial: Munich Sport Shoes – Assessoria Tècnica: Eduardo García Flama – Ledsuits: E-Tecnileds – Cap d’Escenari: David Soro – Il·luminació: Jorge Manuel Elbal Gómez – So: Mauricio Sánchez Rizo