Per Miquel Gascón

“De España vengo, de España soy…. y mi cara serrana lo va diciendo“…. d’aquesta manera va iniciar el concert al Liceu, Joyce DiDonato, una de les mezzosopranos més sol·licitades de l’actualitat en el món operístic. Encara em faig creus de l’escassa sensibilitat d’aquesta cantant d’òpera, per iniciar el seu concert aquí a Catalunya. No podria haver elegit un altre tema musical ? Crec que no ha estat ben assessorada de la realitat de Catalunya i de la situació en la qual en aquests moments es troba, quan aquest país ha iniciat un camí sense retorn per aconseguir la seva independència.

En veure els tímids aplaudiments, ho va voler arreglar, tot dient que no sabia parlar català i que hauria volgut canviar la paraula Espanya per Catalunya…. però ja era massa tard. Pel que sembla tampoc sabia parlar massa en castellà, perquè els seus llargs comentaris durant tot el concert els va dir en llengua anglesa.

No sé pas si va ser aquest inici, però durant la primera part del concert no em va agradar gaire tot el que va cantar…. “El niño judio” de Pablo Luna, 3 peces de Maurice Ravel que es van fer feixugues i fins i tot soporíferes… Shéhérazade “Asie”, “La flûte encantée” i “L’indifférent”; l’última composició que va cantar “Bel raggio lusingheir” de Gioacchino Rossini, va començar l’inici del tomb per a millor.

Però va ser un miratge, perquè va iniciar la segona part amb tonadilles d’Enric Granados que tampoc vaig veure com gaire encertat per un concert que esperàvem molt més líric. Per sort va arribar el moment sublim amb una meravellosa interpretació de “Lascia ch’io pianga” de Georg Friedrich Händel…. que ens va posar pell de gallina i va aconseguir el premi dels aplaudiments unànims de tots els espectadors.

Llavors va començar veritablement el concert que esperàvem …. “Caro mio ben” de Giuseppe Giordani, “Se tu m’ami” de Giovanni Battista Pergolesi i “Star Vivino” d’autor desconegut, per acabar amb “Tanto afetti” de l’òpera la donna del Lago de Giacchino Rossini.

La segona part va compensar amb escreix una primera part absolutament decebedora. Joice DiDonato per agrair els aplaudiments (ara si), va cantar 3 composicions de propina, entre elles la extraordinària “Somewhere Over The Rainbow“, una de les melodies que a mi em provoca una absoluta emoció.

Joyce DiDonato – mezzosoprano

Craig Terry – piano