– Teatre – CIARA (🐌🐌) – Eixample Teatre

Està molt clar que de vegades has de seguir peti que peti les teves intuïcions, i aquesta proposta és una d’aquestes vegades a les que hauríem d’haver-nos refiat de la nostra intuïció … i malauradament no ho vàrem fer. Quan la van programar al teatre Akademia vam pensar que el tema no era prou atraient per nosaltres i com la nostra agenda està tan atapeïda, vam deixar passar el moment.

Quan vam saber que la feien de nou al Teatre de l’Eixample també vam pensar que ens continuava sense atreure el tema i que la deixaríem passar … però… han estat tantes les veus que deien que era un “imperdible”, que finalment ens vam decidir. I dijous 26 vam anar a veure-la.

Àngels Bassas està genial, és una actriu de cap a peus que es deixa la pell en l’escenari. Un monòleg contundent interpretat per ella amb una gran varietat de registres: Àngels és sensual, és tímida, és dòcil, és elegant, és discreta. Àngels és dura, és intransigent, és despietada, és enèrgica, és màfia.

Una dona forta en un món d’homes. Filla d’un reconegut criminal, una mena de “Padrino” a l’escocesa. Refugiada en el món de l’Art, “aïllada” de la delinqüència i del món gansgterià del seu pare, però finalment l’herència vital i familiar que no pot defugir. Ella, com el quadre de La Geganta que impregna tota l’obra, acabarà despertant com la gran geganta que és…

Entrem a la sala, és un teatre que no havíem trepitjat mai, ni abans, ni ara, reformat. Una sala enorme amb capacitat per 300 persones i on ens apleguem 20 espectadors ??? Sensació de buidor enorme … malgrat això estem contents de conèixer per fi aquest teatre, que no sabem el perquè se’ns havia resistit.

A l’escenari únicament una cadira d’oficina, un parell de tauletes amb beguda i uns quadres sense pintures. Àngels Bassas entra a l’escenari i l’omple. La seva interpretació ha estat realment magnífica, però a nosaltres no ens han interessat mai tot el que està relacionat amb la màfia, ni en cinema, ni en literatura.

Segons hem llegit, David Harrower, l’autor, li va proposar fer aquest monòleg en el mateix moment que estava escrivint el text.

Ella, és galerista d’art i ens explica amb passió l’admiració que sent pel seu quadre preferit, el d’una geganta adormida, un quadre que no vol vendre i amb el que se sent identificada. De mica en mica ens anem endinsant a la vida familiar de la protagonista, les relacions amb el seu pare i la seva parella, dos mafiosos dels quals ella desconeix pràcticament tot, perquè com si es tractés d’una nina, la mantenen apartada de tot… però ella té per costum escoltar les converses darrere les portes ….

Ens parla d’obres d’art i de la delinqüència com si per ella fos el normal la seva coexistència. Un fet que l’afecta molt directament farà que la seva vida faci un tomb i ella assumeixi l’herència genètica d’una forma taxativa i contundent …. la geganta es desperta.

Com ja hem dit no hem connectat amb el text, no ens interessava el que ens estava explicant tot i que ella crea el personatge i la seva transformació amb una gran excel·lència. De la posada en escena ens ha fallat l’il·luminació que creiem que no ha estat aconseguida i fins i tot ens ha arribat a resultar molesta.