Per Miquel Gascón

Aquest passat dilluns vaig poder assistir a una interessantíssima taula rodona per parlar de la història de la Fira de Tàrrega des de la seva creació ara fa 35 anys i també sobre l’actual crisi del format de Teatre al carrer …. i el seu futur.

L’Institut del Teatre ha estat qui ha organitzat aquesta taula rodona que ha estat moderada per Mercè Saumell, professora de l’Institut; ha estat programada amb motiu de l’exposició Comediants, “inventors d’un nou llenguatge”.

He estat esperant aquests dies (abans de començar a fer un resum del que allà va passar) a què l’Institut del Teatre, em fes arribar l’àudio d’aquesta xerrada, tal com li vaig demanar personalment a la Mercè Saumell, però malauradament sembla que aquestes trobades únicament serveixen per reflexionar entre els que participen i no interessa massa fer-ne difusió del que allà es va dir. Una autèntica llàstima, perquè la gravació existeix i segurament dormirà per sempre en una estanteria de l’Institut del Teatre, sense que gairebé ningú en faci cas d’ella.

Ha estat el primer cop que s’han trobat en un mateix espai, els 7 directors responsables durant aquests 35 anys, de la Fira de Teatre de Tàrrega, d’ençà que es va realitzar la seva primera edició l’any 1981, per parlar de la història d’aquest esdeveniment que actualment ja està considerat com un dels festivals de teatre de carrer més importants d’Europa. Des del primer responsable gairebé involuntari… en Joan Font (Comediants), passant per Frederic Roda, Ramon Simó, Joan Anguera, Llorenç Corbella, Jordi Colominas, fins a l’actual jove director Jordi Duran.

Van prendre la paraula per ordre cronològic de Direcció, explicant-nos algunes de les anècdotes amb les quals van haver de lluitar per tirar endavant la Fira; en Joan Font que ens va recordar que a l’inici dels anys 80 van néixer els ajuntaments democràtics i Comediants va iniciar els seus treballs en una corrent europea que investigava una nova forma de Teatre al carrer, i van començar a crear un tipus de Festes Majors diferents de les típiques dels envelats; un dels referents internacionals llavors va ser el seu espectacle “Dimonis“, però a partir de la representació a Tàrrega del seu espectacle “Sol Solet”, va començar a gestar-se la idea de crear la Fira, en una reunió amb els responsables de l’ajuntament de Tàrrega en la que Joan Font, li va ser impossible dir que “NO”, a causa de les pressions que va rebre i la il·lusió que va veure en els que li vàrem proposar el projecte.

Comediants aleshores es va convertir en el pal de paller i va arrossegar amb ells a molts grups de Teatre, que va anant enumerant a la taula rodona. Va recordar que quan va acabar la primera edició de la fira, es van sorprendre fins i tot que s’hagués pogut representar determinats espectacles sense arribar a ser censurats… i llavors recorda que algú li va dir: “S’ha d’apuntar a l’infinit, per poder avançar“. “No et censuris mai… si de cas, que et censurin ells“. Afirma que a partir del 3er any, anar a actuar a la Fira de Tàrrega es va convertir en un autèntic plaer per la gent de Teatre, perquè els hi permetia arriscar i també es va començar a cobrar amb una certa normalitat.

Frederic Roda comenta que a ell li va tocar un Fira força complicada, perquè van sorgir molts conflictes en la seva organització, ja que li va voler fer un gir important, suprimint una bona part dels grups de Música. Va dirigir la Fira 5 anys fins a l’any 95 i va crear la Llotja com un espai físic, així com l’inici de cursos de Teatre. Va voler implantar la idea que s’hauria d’anar a la Fira a “vendre” i no pas a “cobrar”, la qual cosa va crear força polèmica.

Ramon Simó comenta que quan ell es va fer càrrec, l’organització ja estava força rodada i ell es va limitar a fer petits canvis per intentar millorar algunes coses; va fer créixer les disciplines artístiques i sobretot va intentar que deixes de ser simplement un “Mercat” per passar a ser considerat un “Festival de Teatre”; però creu que la seva millor fita va ser que la Fira comences a Produir espectacles “no convencionals” i programar algunes intervencions Internacionals. Va estar al càrrec durant 3 anys i ara creu que potser va fer créixer tant el nombre d’espectacles, que potser sí, en aquest aspecte, se li va escapar una mica de les mans.

Joan Anguera comenta que el primer que va fer és reduir el nombre d’espectacles dels més de 100 que s’havien arribat a programar. Va treballar molt el “com” rebre als artistes, així com els seus horaris, llocs on havien de dormir amb millors condicions, lloc on havien de dinar… acollir-los més bé en tots els sentits. També va treballar en el sentit de poder recolzar-los des del mateix Festival a fer “bolos” per Europa i sobretot a lluitar a què s’incrementés els imports de la recaptació de les entrades que anaven a les butxaques dels artistes, que fins aquell moment no arribava ni al 25%, la qual cosa no era defensable com a Director. En el seu període de 4 anys es va començar a coproduir espectacles.

En Llorenç Corbella diu que quan ell va entrar la programació es feia agafant el telèfon i dient “Sí” a tothom que trucava. Es va arribar a parlar de matalassos i no pas d’habitacions, a caus que els responsables de l’ajuntament d’aquella època no volien que es digués que no a ningú. Va estar solament un any en aquestes condicions i més tard li van oferir de nou la Direcció que va acceptar amb la condició que tingués el suport d’una altra persona… en Jordi Duran (que ara és l’actual responsable de la Fira de Tàrrega). D’aquesta manera va estar de nou al càrrec del 2003 al 2006.

En Jordi Corominas afirma que va tenir una incorporació molt dolça i agradable, potser perquè va estar proposat per la mateixa Generalitat de Catalunya. Va acceptar amb la condició de poder tenir dedicació exclusiva i es va poder incorporar un any abans per poder preparar l’edició del 2007. Volia ampliar la mirada de la Fira en un sentit més contemporani, més innovador i sorprenent, però es va trobar la sorpresa desagradable de què algú li deia que no calia potser tanta dedicació perquè a la fi “la Fira dura 4 dies a l’any”. Va ampliar molt els llocs d’actuació i esbarjo per tota la ciutat, perquè creia que era possible un altre Tàrrega sense empentes i sense cues. Va voler donar a la ciutat de Tàrrega l’esperit de “territori creatiu”.

Finalment Jordi Duran comenta que es va trobar amb una reducció molt forta de pressupost i que va voler implantar una contenció en el nombre de Companyies participants, que ara estan en uns 50 + 10. Es va crear fa uns anys un “Màster en creació de Teatre de carrer“, estudis vinculats a la universitat de Lleida, que està obtenint uns immillorables resultats i de ben segur que en el futur encara es notarà molt més.

En acabar s’obre el debat (potser el més interessant d’aquesta xerrada) d’alguns dels presents, en la que es creu una forta crisi actual i palpable del Teatre del carrer per la falta d’inversions públiques o potser per la falta d’interès del públic actual, en aquesta faceta de les Arts Escèniques. En Ramon Simó afirma que la gent que està en el poder polític, creu erròniament que els espectacles han d’obtenir beneficis i que amb aquesta manera de pensar el Teatre del carrer ha entrat en un camí perillós, perquè aquest tipus de Teatre MAI donarà beneficis. “No els importa la qualitat de l’espectacle… el que els importa és que sigui barat i popular“.

L’actual director de la Fira de Tàrrega, Jordi Duran, acaba la sessió amb unes paraules il·lusionants que recullo amb esperança “El Teatre de carrer, ni de conya està mort“.

He intentat resumir-ho, tot i saber que és impossible explicar fil per randa el que es va dir. Una veritable llàstima que la gravació en àudio que es va realitzar no estigui a l’abast de tothom que la vulgui escoltar.