Per Imma Barba & Miquel Gascón
Dissabte dia 21 plovia a doxo quan ens vam encaminar a la Sala Muntaner per veure aquesta obra que no vam veure a la temporada 2013/2014, en aquesta mateixa sala, ni en la seva versió de fa 20 anys estrenada al Poliorama i interpretada per Josep Mª Flotats i en Juanjo Puigcorbé. Era per tant una obra pendent i que en la roda de premsa ens va semblar prou atractiva.
I no direm pas que no és una proposta interessant, amb un text potent amagat sota un joc de paraules que volen dir més del que diuen. Però hi ha hagut alguna cosa que no ens ha acabat d’atrapar, potser el mateix text amb masses segones intencions, potser la interpretació que no ens ha sigut del tot creïble, potser o molt segurament la posada en escena, però el resultat ens ha decebut una mica i ens ha fet pensar que no l’havíem encertada.
L’obra de l’escriptora Nathalie Sarrauté és una conversa que confronta dos amics, un joc dialèctic i un text sobre dues maneres de viure la vida, dues maneres de veure el món.
En els primers minuts Lluís Soler deambula descalç per una habitació, escolta música i pren un whisky, sembla tranquil. Arriba, el seu amic, Manel Barceló que vol parlar amb ell perquè a l’última conversa telefònica el va trobar absent, llunyà. La música a un volum exageradament alt no els permet parlar, intuïm unes salutacions formals, una conversa trivial a peu dret que ni tan sols escoltem. Després seuen, prenen whisky i es miren.
L’amic ha vingut a parlar i en un primer moment sembla que hi ha hagut una mala interpretació d’unes paraules pronunciades pel Manel que han ofès al Lluís. Però no és això, és molt més profund, aquestes paraules han estat el detonant per descobrir dos mons diferents, dues visions oposades. En Lluís se sent menyspreat, infravalorat, pel seu amic i el seu entorn.
L’obra tracta de les relacions, de la necessitat de comptar amb l’admiració de l’altre, de l’esperit de possessió, del qui creu que és posseïdor de l’única veritat possible i que és l’única que dóna la felicitat. La convicció de què el meu món és el millor i per això és necessari que tu vinguis a formar part d’aquest món.
Per un sí o per un no tracta de dos vells amics que, a partir d’una conversa anodina, entren en una batalla sense treva i s’enfonsen en un joc de postures irreconciliables. Està articulada entorn la “veritat” dels mots, que pot dur a conseqüències incalculables.
Hi ha una participació del públic que no ens ha acabat d’agradar perquè l’hem trobat innecessària i fins i tot diriem que ridícula. En un moment donat en Lluís Soler diu que ha de posar una denúncia perquè es dicti sentència favorable a trencar una amistat de molts anys però que té uns fonaments falsos. El Manel Barceló se’n fot d’aquesta proposta i decideix que ell també posarà una denúncia. És quan es dirigeixen a nosaltres i recaven la nostra opinió … fins aquí, bé. Però aleshores han baixat de l’escenari i continuen la conversa entre ells dos però fent servir dues persones del públic que repeteixen el que ells van dient en veu baixa. Hem sentit vergonya aliena i creiem sincerament que no és el que es pretenia ……
Autor: Nathalie Sarraute – Traducció: Ramon Simó
Direcció i escenografía: Ramon Simó
Intèrprets: Manel Barceló i Lluís Soler
Ajudant de direcció: Soles Velazquez \ Disseny de vestuari: Mariel Soria \ Disseny il.luminació: Quico Gutierrez \ Direcció de producció: Carles Manrique \ Direcció técnica: Xavier Xipell \ Direcció técnica Sala Muntaner: Xavier García \ Fotografía: David Ruano \ Prensa i comunicació: Joan Estrada
