Per Imma Barba & Miquel Gascón

Una recomanació d’un amic “teatraire” a l’espai de Facebook “Teatre, l’opinió dels espectadors”, ens va fer trobar el forat per fer cap al Cafè Teatre Llantiol i poder veure aquesta magnifica MIRTA EN ESPERA de la qual no en sabíem res.

Ens va agradar tornar al Llantiol, una sala a la qual, de joves, havíem anat molt sovint i a la que feia anys que no havíem tornat, amb l’encant d’un espai que ha estat sempre i que conserva un gran caliu.

Aquesta proposta està escrita, dirigida i interpretada per Angela Palacios. Ella és actriu i realitzadora nascuda a Logronyo en 1984, i com ens explica a la seva pàgina web (www.angela-palacios.com), des de fa més de deu anys, es dedica al teatre en qualsevol format, de carrer, en sala, infantil, davant i darrere d’una càmera o transmès en una aula. Viu a Barcelona i fa tot just un any va inaugurar la plataforma de creació “Los espejos son para mirarse” i Mirta en espera és la primera producció teatral.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un banc de color blau, una noia amb un vestit llarg de color groc que acaba d’arribar carregada amb un trolley, una guitarra i un estoig de color rosa que conjunta amb la seva bossa de mà i les seves sabates. Està nerviosa. És Mirta. Espera.

Mirta és actriu i està esperant al seu futur representant, en Ramon, que vol conèixer-la perquè formi part de la seva agencia per a noves estrelles.

Per fer alguna cosa mentre espera decideix cantar una cançó i en acabar-la ens dóna les gràcies per escoltar-la i perquè hem decidit fer-li companyia en la seva espera. I ens comença a explicar bocins de la seva vida.

Mirta viu la vida com si fos una pel·lícula on ella és la protagonista absoluta. Ara té el convenciment de què tindrà sort i encarrilarà la seva carrera a l’èxit i obtindrà un Oscar. Per fi li ha arribat l’oportunitat que tant esperava i s’ha vestit de gala. Però no només espera l’èxit professional, també espera l’amor de la seva vida. I mentre espera ens explica vivències relacionades amb la seva professió i amb els enamoraments i els desamors.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens ha agradat molt com està construït aquest personatge que és alhora tendre i irònic amb una denúncia, vestida d’humor, a les dificultats de les professions precàries on has de lluitar constantment per fer-te un lloc, per ser reconeguda. El petit esquetx on ella va d’un càsting a un altre interpretant diferents papers és absolutament genial al mateix temps que ens mostra la duresa d’un món que nosaltres, espectadors, intuïm com un món de glamur i d’èxit …. quan equivocats estem ….

Genial també com ens relata el seu somni de guanyar un Oscar i com de preparada està per interpretar el que segons ella, serà el paper de la seva vida. Té previst com interpretar el paper quan pronunciïn les paraules: And the Oscar goes to ….. tant si li donen com si no. Quin discurs farà, o com ha de pujar les escales per no ensopegar amb el vestit mirant alternativament al premi, a la càmera o al públic sense perdre un enorme “smile” a la boca.

Imperdibles també les converses amb la mare i el desdoblament en els dos jos, el que els altres volen veure i del que es poden enamorar i el jo real. Dos personatges en un de sol, una argentina, l’altra de Cuenca …. genial.

Angela Palacios ens ha mostrat un munt de facetes en tan sols una hora i poc de representació, una bona dramatúrgia i un ritme excel·lent, on canta, gesticula i es belluga per l’escenari amb una gran resolució.

Un monòleg que obre també una porta a la reflexió, la de l’espera, quantes vegades esperem alguna cosa?, algun fet que ens canvií la vida?, que algú faci alguna cosa?, una trucada de telèfon?, i mentre esperem no passa res, només passa la vida i les oportunitats, que pel fet d’esperar, no hem sabut aprofitar.

Escrit, dirigit i interpretat : Ángela Palacios

Llum i so: Ana Ugarte \ Ajudants de direcció: Jose Antonio Puchades i Carlos Martín-Peñasco \ Disseny de cartell i video: Ruben Rocha \ Disseny de maquillatge i perruqueria : Sergio Esche \ Fotografía: Carlos Montilla.

Producció: Los espejos son para mirarse