Per Imma Barba & Miquel Gascón
Últim concert del nostre abonament de la temporada de l’OBC, malgrat que no serà el darrer al que assistirem, ja que aquest diumenge vinent hi tornem per gaudir de la missa de Bernstein, que pel que sembla ha de ser un acomiadament sonat.
Però ara toca parlar del que vàrem viure aquest passat diumenge amb un programa excel·lent:
1 – RICHARD STRAUSS (Munic 1864 – Garmisch-Partenkirchen 1949)
Concert per a trompa i orquestra núm. 2
Es tracta del segon i últim concert que va firmar el músic alemany per aquest instrument; si el primer el va compondre amb tan sols 18 anys, aquest va ser un encarreg de l’Òpera de Baviera que va rebre ja sent octogenari.
Juan Manuel Gómez (Bilbao 1968) ja suma cinc anys com a solista de l’OBC, després d’haver-ne passat 20 anys com a solista de la Simfónica de Bilbao, una orquestra on va començar sent literalment un adolescent. El seu instrument és el més antic de la història (després de la veu i la percussió), ja que te el seu origen en la natura, en el cargol de mar, en el corn.
Un concert de gran dificultat tècnica i de complexa orquestració, segons les mateixes paraules de Juan Manual Gómez. La veritat és que ens va sorprendre molt favorablement, perquè no acostumem a veure aquest instrument com el principal en un concert simfònic. Els aplaudiments van ser brutals en finalitzar el concert i llavors va oferir una propina recolzat pels seus companys amb instruments de vent.
2 – DMITRI DMÍTRIEVITX XOSTAKÓVITX (Sant Petersburg 1906 – Moscou 1975)
Simfonia núm. 7 en Do major, op. 60 “Leningrad”
Me’n recordo que ja fa molts anys quan vàrem visitar Rússia l’any 1976, una de les coses que em va impressionar més de tot el país va ser el cementiri de Leningrad, on reposen centenars de milers de persones que van morir a causa del cruent setge a què va ser sotmesa la ciutat per l’exèrcit nazi, durant la segona guerra mundial. Una extensió immensa de diversos quilòmetres, una planura de gespa molt ben cuidada; a mesura que vas passejant pots escoltar la música a través dels altaveus que pengen de molts arbres… i veus la gent com encara plora als seus morts… pell de gallina !!!
Aquesta Simfonia és la més cèlebre de les quinze simfonies de Dmitri Xostakóvitx, tot un monument musical contra els totalitarismes. Escrita durant el cruent setge a què va ser sotmesa la ciutat per l’exèrcit nazi, va ser estrenada el 5 de març de 1942 a Kúibixev (Samara) per l’orquestra del Teatre Bolxoi. La partitura microfilmada va viatjar a Occident via Teheran. Al mes de juny es va presentar a Londres, i el 19 de juliol Toscanini la va dirigir a Nova York en una interpretació difosa per ràdio a tot el país que va donar notorietat mundial a l’autor. Finalment, el 9 d’agost es va interpretar a Leningrad, en unes condicions veritablement heroiques. Els músics van rebre racions dobles d’aliment per poder assumir la fita, i l’artilleria va bombardejar les posicions alemanyes per evitar un atac durant el concert, a càrrec de l’Orquestra de la Ràdio de Leningrad, dirigida per Karl Eliasberg.
L’Allegretto inicial n’és el més cèlebre: un tema repetitiu in crescendo, semblant al Bolero de Ravel, que en un ritme de marxa militar va imposant la seva naturalesa destructiva com una musical metàfora de la invasió nazi, o també, segons altres autors, com a evocació de la destrucció interna de Rússia arran del règim estalinista.
La interpretació d’aquesta Simfonia per part de l’OBC, dirigida per Vassily Sinaisky, va ser senzillament BRUTAL !!!
Us deixem com de costum l’enllaç de la gravació d’aquest concert per part de Catalunya Música, que podreu escoltar AQUÍ.
Vassily Sinaisky, director
Juan Manuel Gómez, trompa
Orquestra Simfónica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Cargol Trompa