Per Miquel Gascón
Aquest matí he tingut l’enorme sort de poder assistir a un primer passi per la premsa, de la pel·lícula documental SONITA a la Sala Auditori del CCCB; aquesta pel·lícula serà la que inaugurarà el Festival demà 25 de maig a l’Aribau Multicines en una sessió (amb invitació) en la que estarà present la directora iraniana Rokhsareh Ghaemmaghami.
També es podrà veure al mateix cinema, els dies 26 de maig a les 17:45 i el 27 a les 16:00 hores.
Sonita és una noia afganesa de 18 anys que ha entrat a Iran sense papers i es busca la vida als suburbis de Teheran. El seu esperit jove, enèrgic i vital l’anima a lluitar pel somni de convertir-se en cantant de rap, tot i la forta oposició de la seva família. La passió per la música xoca amb els plans de la seva mare que vol casar-la a canvi de diners. Fins i tot ja li ha posat preu a la núvia: 9000 dòlars.
A través de les seves cançons i videoclips de baix pressupost descobrim una artista carismàtica, decidida a parlar de la dura realitat que l’envolta amb una honestedat corprenedora. Com pot alliberar-se d’un entorn de repressió i viure la vida que desitja? L’èxit a YouTube del videoclip Brides for Sale, cançó inspirada en la seva lluita, obre una porta d’esperança per canviar el seu destí.
La directora Rokhsareh Ghaemmaghami s’implica personalment en el futur de Sonita i la seva intervenció ens fa repensar la posició dels cineastes en relació amb els protagonistes de les pel·lícules. Un retrat fascinant d’una noia en explosió creativa que contrasta amb la manca de llibertat de la societat on li ha tocat viure.
L’any 2009 l’Imma i jo vàrem viatjar per lliure a Iran i el vàrem poder recórrer de punta a punta durant tot un mes. La pel·lícula m’ha fet rememorar aspectes no massa agradables per la nostra manera de viure en llibertat, que sobretot ha de patir la dona. Tot i això és un país que ens va meravellar per la seva gent i les seves infinites ganes d’absorbir tota la cultura al seu abast. Un país que estimem infinitament des de llavors.
La protagonista d’aquest documental, en ser afganesa, encara ha de patir molt més per culpa de la cultura tancada del seu país…..moltíssim mes que les dones iranianes. Malgrat que no tracta directament de la vida dels ciutadans d’Iran, es pot veure en el documental com a teló de fons, el contrast de la vida del dia a dia a Teheran i les contradiccions imposades per un règim que no permet ni tan sols que els seus conciutadans puguin cantar en públic, a no ser cançons religioses i permeses per les autoritats. En podem donar fer de diverses experiències viscudes a la ciutat de Isfahan, per exemple, a sota d’un pont on la gent cantava d’amagat en veu baixa… o en un restaurant quan dinàvem amb gent del país… i en un intent de cantar en veu baixa unes melodies, ens van fer callar els cambrers, per què temien que els hi tanquessin el local !!!
Recomano que si podeu, us apropeu aquest cap de setmana a l’Aribau multicine, perquè crec que paga molt la pena veure aquesta pel·lícula, que de ben segur us atraparà com a mi.
Festivals i Premis d’aquesta pel.licula: Sundance (Grand Jury Prize, Audience Award) – EUA, 2015 // IDFA (DOC U Award) – Països Baixos, 2015 // Ambulante Gira de Documentales – Mèxic, 2016 // True/False – EUA, 2016 // Hot Docs – Canadà, 2016
Intentaré veure alguna altra de les pel·lícules/documentals que ofereix el DOC Barcelona Festival del 26 al 29 de maig. AQUÍ us deixo l’enllaç de la seva programació.
