Per Imma Barba & Miquel Gascón
Estem molt contents d’haver pogut trepitjar per fi, després d’alguns fracassats intents, i per primera vegada aquesta sala de Teatre, a la que teníem moltes ganes, però que a causa de la nostra atapeïdíssima agenda “teatraire” encara no havíem pogut assistir … i és que únicament fan representacions els caps de setmana. Un teatre en el nostre mateix barri, al que podem anar fins i tot caminant…. i l’experiència ha estat molt satisfactòria, com veureu.
El dramaturg i director Ferran Joanmiquel (Cos a Cos) i l’actor David Martínez (La Nave Va) van unir esforços per produir aquesta obra que es va estrenar el passat novembre a l’Ateneu de Celrà.
Ambdós volien presentar un projecte de teatre social denunciant la situació dels immigrants subsaharians. EL REY DEL GURUGÚ és un monòleg en què David Martínez és un gos rodamón, no te nom i viu del que pot agafar de les escombraries, és un gos social que només ensenya les dents si li volen prendre el menjar. Això és el que el mateix gos ens explica en el pati d’accés al Porta 4 on esperem amb la nostra bossa de “possessions” a les mans, a partir del moment en què hem travessat la portalada d’accés al recinte hem de pensar que som immigrants esperant el nostre moment.
Un dels immigrants, l’Abdul, adopta el gos i li posa un nom, Marley en honor de Bob Marley. Tots plegats malviuen en un dels campaments del mont Gurugú, a prop de Melilla. Marley ens fa entrar en el campament on capses buides de fruites son seients i les mantes a terra ens mostren la terrible situació en la qual viuen. Marley assoleix el rol de guardià, haurà d’avisar dels atacs de la policia marroquina i com ens explica, se sent útil.
Gurugú és el nom castellà d’una muntanya (de fet un volcà extingit) el puig de la qual forma el punt més alt de la península del cap de les Tres Forques, a la costa nord del Marroc al costat de Melilla. Una barrera formada per dos tancats de més de sis metres d’alçada i 12 kilòmetres de llargada, separa el Marroc d’Europa.
Per arribar a ella, els immigrants han de caminar durant hores i és un lloc de pas, una terra de frontera, en el qual els immigrants subsaharians viuen en unes condicions molt precàries i permanentment amenaçats pels brutals atacs de la policia marroquí. Però també és un lloc on impera la solidaritat i on la lluita compartida els ajuda a resistir. És un lloc d’homes, poques dones s’atreveixen a intentar saltar la tanca.
Aquest monòleg ens explica la cara més amarga de la immigració, la història de milers de persones que busquen un futur millor i que només troben murs per saltar, violència i incomprensió.
El plantejament de la posada en escena està encaminat a difuminar els límits entre realitat i ficció i que les incòmodes condicions de la sala serveixi per transmetre la sensació de lloc de pas i de precarietat.
I perquè un gos ?, segons ens diu l’autor, perquè la seva mirada és neta “Quan m’estava documentant, em va cridar molt l’atenció que tinguessin gossos als campaments per alertar-los de la policia marroquina, que és molt cruel –la Guàrdia Civil no és gaire millor, que consti–, i d’altra banda jo sentia que la meva experiència era molt llunyana de la d’un immigrant subsaharià i em costava posar-me en la seva pell, així que la mirada d’un gos m’oferia una perspectiva, diguem-ne, més poètica“.
Marley viu content de tenir una missió, un paper que interpretar, és el guardià dels somnis i les vides de tota la gent amb la qual conviu. Canvia d’amo quan el que té, decideix saltar la tanca i ell continua fidel i lleial al costat del nou amo. Prefereix aquesta vida que una vida regalada, que li ofereix un capella, però que sent tancada a la realitat i a la qual renuncia perquè “s’avorreix”.
Un text escrit en castellà segons explica l’autor: “Jo escric normalment en català, però em venia de gust provar altres llengües, que podrien ser també l’anglès o el francès, si les dominés prou. A més, pensava que era adient fer-ho en castellà per la proximitat dels fets amb Melilla, i també voldríem que l’obra no es quedés aquí i voltés per les Espanyes“.
El prestigiós fotoperiodista Samuel Aranda ha assessorat amb el seu coneixement dels campaments del Gurugú (“el lloc més dur on ha estat mai“) aquest projecte escènic. En acabar la representació podem veure fotografies fetes al campament “el petit Bamako” on constatem la duresa que representa viure a l’altra banda d’una tanca amb vidres que és, per ells, la porta a un futur millor, la porta al paradís.
Una proposta honesta i que ens mostra una realitat molt dura a la que molt sovint ens està bé tancar els ulls. Ens ha encantat la interpretació d’en David Martínez que ens transmet angoixa i por, però també alegria i esperança.
Una magnífica interpretació… d’aquelles que no s’obliden.
MOLT i molt recomanable.
Dramaturgía i direcció : Ferran Joanmiquel
Actor: David Martínez
Disseny de llums: David Costa
Coproducció: Cos a Cos i La Nave Va
Retroenllaç: El Rey del Gurugú - porta4