Per Imma Barba & Miquel Gascón
Avui m’han estalviat feina al Liceu, ja que no hauré de buscar a la xarxa uns Cargols adients per finalitzar aquesta crònica, ja que ells mateixos han promocionat aquest espectacle operístic ni més ni menys que amb aquest vídeo… sembla fet a posta pel Blog (són uns copions !!!)…
I CAPULETTI E I MONTECCHI és una òpera italiana en dos actes composta per Vincenzo Bellini sobre un llibret de Felice Romani basat en la història de Romeu i Julieta, pres més de fonts italianes que no directament de l’obra de Shakespeare. Es va estrenar l’11 de març de 1830 al Teatro La Fenice de Venècia.
El drama de Romeu i Julieta, o la seva llegenda, ha estat una font inesgotable d’inspiració al llarg de tota la història, adaptacions i noves versions s’han succeït en totes les èpoques. Felice Romani, el llibretista de Bellini per a aquesta òpera, es va inspirar en les narracions de Luigi da Porto i de Matteo Bandello, però molt menys en el drama shakespearià.
Una de les peculiaritats que té aquesta òpera és que el paper de Romeo, ho interpreta una dona, en el nostre torn d’abonament, va actuar la magnifica Joyce DiDonato, que juntament amb la seva parella a escena, Patrizia Ciofi que interpretava a Giulietta, va ser sense cap mena de dubte el millor de la nit. Les millors protagonistes possibles que ens va fer conèixer per primer cop aquesta òpera d’una música realment extraordinària.
Quant s’aixeca el teló, Romeo i Guilietta ja estan enamorats. Ell de la família Montecchi, acaba de matar en duel el fill de Capellio, germà de Giulietta. Romeo és un personatge impulsiu, apassionat i altiu, però en aquesta ocasió ell va a casa dels Capellio i els proposa la pau. Giulietta, l’únic personatge femení de l’obra, psicològicament està sempre al límit, es debat entre la passió per Romeo i la fidelitat a la seva família.
En aquesta producció, la parella sempre està en conflicte, no hi ha escenes d’amor, cap duo d’amor, no hi ha pau. Romeo insisteix Giulietta perquè fugin i li promet dies feliços lluny de problemes, però ella sempre respon que no pot abandonar al seu pare, a qui tant estima.
La Direcció d’escena i el vestuari busquen mostrar l’interior i la fragilitat dels personatges. L’escenografia de Vincent Lemaire està concebuda per aprofundir en estats d’ànims, sensacions, intrigues i tensions, tot jugant amb els canvis de llum, les brillantors, les ombres, els reflexos i les penombres que modifiquen radicalment un mateix espai. Dues estructures geomètriques descriuen diferents àmbits del Palau Capuleti a Verona. Sols unes selles de muntar, una pica d’aigua, unes escultures penjades i una sempre inquietant lluna, configuren l’attrezzo d’un escenari intimista.
L’escenografia descrita em va agradar, especialment les escenes situades a les grades per on apareixen/desapareixen com per art de màgia els personatges amb vistosos i colorits vestuaris. La posada en escena però la vaig trobar exageradament immòbil i en alguns moments fins i tot avorrida.
Malgrat algun aspecte com el mencionat, va resultar novament una nit màgica al Liceu, amb una orquestra que va sonar magníficament sota la batuta de Riccardo Frizza i que vàrem gaudir de valent molt especialment per un duo de protagonistes immillorable.
Direcció Musical: Riccardo Frizza
Direcció d’escena: Vincent Boussard – Escenografia: Vincent Lemaire
Repartiment: Joyce DiDonato (Romeo) // Patrizia Ciofi (Giulietta) // Antonino Siragusa (Tebaldo) // Simón Orfila (Lorenzo) // Marco Spotti (Capellio)
Vestuari: Christian Lacroix i Robert Schwaighofer – Il.luminació: Guido Levi
Producció: Bayerische Staatsoper (Munic), San Francisco Opera
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu