Per Imma Barba & Miquel Gascón
Dimecres dia 18 era nit d’estrena a l’Espai Lliure i vam entrar al pub irlandès acompanyats de molts convidats. Com és habitual en aquestes nits érem poquets els que anàvem amb la nostra entrada i també molts forats d’invitacions declinades …. Nit d’estrena.
Un text del dramaturg irlandès Owen McCafferty dirigit per Ferran Madico que, tal com va comentar a la roda de premsa, feia temps perseguia un text que parlés de reconciliació després d’una època de terrorisme polític. Quietly (títol original) és una obra del 2012, avalada pel Writers’Guild Award al millor text teatral, el Fringe First Award i el Stage Award en el Festival d’Edimburg 2013.
Entrem al pub, Robert (Xisco Segura) és el cambrer i està sol, espera que la gent vingui. És el 28 de març del 2009 i els equips de Polònia, (Robert és polonès), i Irlanda del Nord juguen per a la classificació a la copa del món de futbol (haig de felicitar per l’esforç que ha representat per l’equip tècnic del Lliure recuperar aquesta gravació). Robert ho veu per la televisió. Una gran pantalla presideix l’espai. Mentrestant, parla per WhatsApp (anacronisme?) amb les seves dones. Robert és una persona tranquil·la. És un emigrant arribat en cerca d’un futur millor i ha acabat fent el mateix que feia a la seva Polònia natal.
Arriba Jimmy (Francesc Garrido), un client habitual que demana com també és habitual, una cervesa, sembla que està nerviós i li diu a en Robert que espera algú però que passi el que passi no s’hi fiqui. Comenten que al centre de la ciutat hi ha hagut aldarulls i han destrossat un pub. No mostra interès per res, aparentment només està pendent de la persona que ha d’arribar. Cal assenyalar que el pes de l’obra recau en aquest personatge que concentra potser fins al 75% del que es diu en viva veu… i en Francesc Garrido ho defensa molt bé amb una gran interpretació.
Passa l’estona i continuen sols veient el futbol … entra l’Ian (Òscar Rabadan), vol saludar però no pot, es vol presentar però no el deixen. Era la persona que en Jimmy esperava, tots dos tenen 52 anys i comptes pendents des que en tenien 16 anys. Un és la víctima, l’altre el botxí.
EN VEU BAIXA parla de la violència però també s’interroga sobre què s’ha de fer un cop la violència activa s’ha deixat de produir.
Ferran Madico es pregunta Què en fem, de la violència terrorista? Què en fem, de les víctimes i, la pregunta encara més complexa, què en fem dels victimaris ? Podem renéixer de nosaltres mateixos ? Som capaços, els éssers humans, de perdonar l’imperdonable?
Els dos protagonistes acaben dialogant sobre el que va passar un mes de juliol del 1974 i Robert és requerit com a testimoni del que s’està parlant.
Una magnífica escenografia que tret d’algunes ampolles de licor molt “catalanes” ha reproduït a la perfecció un pub de la Irlanda del Nord, un local ple de grafitis a les parets i a terra.
En veu baixa és una poderosa història sobre la violència. Dues persones radicalment enfrontades, en un mateix espai, unides pel mateix dolor.
En veu baixa és una reflexió sobre la violència però, alhora, sobre la mateixa democràcia i la necessitat del diàleg.
Una obra que ens obliga a reflexionar sobre la necessitat de tancar el passat per poder continuar vivint en el futur. Hem de valorar fins a quin punt s’ha de fer un esforç personal i col·lectiu per esborrar les conseqüències de la violència terrorista, per intentar perdonar (que no oblidar) i entendre les motivacions que van impulsar als botxins a fer el que van fer.
També ens obliga a reflexionar sobre la utilització dels nens en les accions terroristes, de com poden ser responsables d’unes accions quan no són ni responsables encara de la seva pròpia vida. Els hi podem demanar responsabilitats un cop adults??, els hi podem guardar rancor??, els podríem perdonar??
Unes interpretacions molt creïbles dels tres actors, tan creïbles que hem acabat convertits en testimonis actius dels monòlegs/diàleg d’ambdós protagonistes i quasi quasi en jutges del que va succeir.
Si hem de posar algun però, potser en alguns moments l’hem trobat excessivament lenta i nosaltres potser l’haguéssim retallat uns minuts… però això és molt personal i no pas un defecte; molt similar al que ens passa quan llegim un llibre, ja que a vegades voldríem descobrir de pressa el que passarà als següents fulls i altres vegades ens recreem amb la lectura lentament, gaudint el màxim de les descripcions que l’autor ens regala amb la seva escriptura.
Una obra molt dura però que deixa oberta o no?, una porta a l’esperança.
Autor: Owen McCafferty – Traducció: Joan Sellent
Direcció: Ferran Madico
Intèrprets: Francesc Garrido, Óscar Rabadan i Xisco Segura
Escenografía: Damià Corfrén \ Vestuari: Mercè Paloma \ Caracterització: Toni Santos \ Il.luminació: Albert Faura \ So: Roc Mateu \ Vídeo: Igor Pinto \ Grafitti: Olmo di Gesú i José Luis Ramos \ Ajudant de direcció: Bernat Muñoz \ Ajudanta d’escenografía: Sarah Bernardy \ Assessor escènic: Ferran Carvajal \ Alumna en practiques d’escenografía de l’Institut del Teatre: Mercè Lucchetti \ Construcció d’escenografia: Guillermo Góngora i Pablo Paz.
Producció: Teatre Lliure
