Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquest diumenge hem tornat al Teatre Eòlia i és que fa menys d’un mes que el vàrem trepitjar per primer cop i vàrem gaudir d’una bona experiència amb el treball dels alumnes amb la producció EL DESPERTAR, que ens va agradar força, tant en la posada en escena com la majoria de les interpretacions.  Aquesta vegada però no hem tingut la mateixa sort i el resultat ens ha decebut força.

JA DESCANSARÉ QUAN SIGUI MORT es tracta d’un treball de fi de carrera de la primera promoció de l’escola superior d’art dramàtic Eòlia.

Una petita història feta a partir de les misèries i soledats de deu personatges que viuen a Munic. Uns són fruit de la generació de guerra. Els altres de la democràcia. Una democràcia potser no volguda però si imposada per l’alliberament aliat. Ja descansaré quan sigui mort, és pur Fassbinder: melodrama, sèrie B, drogues, mesquinesa, homosexualitat, transvestisme, heterosexualitat, vida i mort.

Hem de dir abans d’escriure la nostra valoració, que són assidus espectadors de propostes que els alumnes de l’Institut del Teatre ofereixen de forma gratuïta, com a resultat dels seus estudis d’Arts escèniques i mai ens han decebut… tot al contrari, ja que moltes vegades superen amb escreix propostes que es poden veure al Teatre comercial.

No sé pas que ens va passar, però sincerament vàrem estar ben a punt de marxar de la sala, quan tot just portàvem una mitja hora de representació i és que no ens interessava gens el que veiem i sobretot alguna de les interpretacions la trobàvem exagerada, sobreactuada i gens creïble; sabíem que es tractava d’un espectacle d’actors novells que estan començant, però precisament per això mateix la vàrem trobar en general, excessivament poc treballada.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El text i també la direcció d’aquesta proposta teatral és responsabilitat de Jordi Prat i Coll; hem de reconèixer que malgrat que la proposta definitivament no ens va acabar d’agradar, a poc a poc, després dels 30 primers minuts, per sort vàrem poder començar a entrar en el fil argumental, i fins i tot en algun moment el vàrem arribar a trobar interessant; segons el que hem llegit posteriorment, malgrat que és una història inventada, que tracta de la relació emocional de diferents parelles, el dramaturg s’ha volgut basar en l’obra de Rainer Werner Fassbinder.

Malauradament la seva direcció, no ens va agradar i creiem que estava escassament treballada per oferir-la a un públic previ pagament d’una entrada. Ni la posada en escena ni el treball amb el moviment coreogràfic dels actors, ni la forçada interpretació de la majoria d’actors creiem que estava ben resolta; una cortina al fons de l’espai escènic per on apareixien els personatges i els tornava a engolir, a un ritme excessiu i repetitiu.

Per sort, les interpretacions també van anar millorant durant la segona part de la representació, malgrat que l’únic actor que vàrem trobar totalment natural va ser Aleix Peña, que ja l’havíem vist a IAIA al desembre del 2013 i que ens va sorprendre molt favorablement en la seva evolució …. potser té molt a veure a què posseeix els mateixos gens artístics de la seva àvia.

Sap greu haver d’escriure una valoració força negativa i més quan es tracta d’uns joves actors que estan començant i desborden il·lusió per tots els porus de la pell. Crec que el text és salvable, però bona part de les actuacions forçades creiem que són degudes a una direcció que creiem força deficient.

Poques vegades hem sortit tan decebuts d’una sala de Teatre.

Autor i director: Jordi Prat i Coll

Intèrprets: Enric Boada – Meritxell Calduch – Marina Calero – Edu Mañes – Marià Llop – Aleix Peña Miralles – Berta Pipó – Judith Puigdomènech – Albert Roig

Ajudant de direcció: Helena Gràcia // Assistent musical: Andreu Gallén // Assistent de vestuari i escenografia: Ricard Prat i Coll // Intrús en la coreografía: Jordi Vidal //Fotografía: Anna Senan // Il·luminació: Anna Espunya