Per Imma Barba & Miquel Gascón
La nova proposta de Sixto Paz Produccions té una vocació més comercial que les que podien tenir “Pulmons“, “L’efecte” o “història“, fet que ja vam intuir a la roda de premsa. El text de Neil Labute (escrit l’any 2008), dirigit per Marilia Samper utilitza un diàleg molt proper, natural, i que aprofita una paraula, una entonació com punt de partida per desenvolupar una escena.
Sens dubte un text ben escrit però que no aprofundeix en el tema que pretén plantejar, el de l’obsessió per la bellesa, pel cos amb les mides i el pes just. Si no estàs dins dels canons establerts per la societat, no tens dret a res, ni a vestir, ni a opinar, i de vegades no tens dret a mostrar-te, ja que no tens l’estètica que cal. El text passa per sobre de tot això i el fet de l’encotillament que pot suposar els canons estètics, ho tracta com una anècdota.
Malgrat això podem dir que ha estat una proposta divertida, simpàtica i fresca, amb unes interpretacions bones que han acomplert les expectatives de bona part del públic.
El món de l’Edu entra en caos quan la seva parella (la Meri) s’assabenta que ha fet un comentari, aparentment inofensiu, sobre la seva cara. Però això és només el començament: el millor amic de l’Edu, el Toni, està casat amb la millor amiga de la Meri, la Carla, i quan les coses es compliquen a la vida de la parella, els amics es troben enmig de tot plegat. L’equació emocional es complica exponencialment.
A mesura que les seves relacions s’enfonsen, els quatre amics s’enfronten a la infidelitat, la traïció i l’engany que s’ha apoderat, de sobte, de les seves vides, mentre intenten respondre a la pregunta: com d’important és ser guapa?
En entrar a la sala ja som classificats com a guapos, els que entren per l’esquerra de la sala i els normals que entrem per la banda dreta.
L’escenografia és força eclèctica i emmarca l’espai on passa l’acció, la fàbrica on treballen el Toni i l’Edu, carregant palès i on també treballa la Carla de vigilant de seguretat, també es converteix en un centre comercial on es retroben la Meri i l’Edu, el hall d’un restaurant o una pista de bàsquet.
Neil Labute és un autor nord-americà contemporani molt representat a casa nostra i que ens parla habitualment de les relacions de parella. Les seves històries són drames còmics on sovint les relacions de la parella estan trencades. Són texts durs, amargs, però amagats sota una aparent comicitat. I PRETTY no és diferent, una bis còmica amaga el drama d’unes relacions de parella o d’amistat que fan aigües. En aquesta proposta també hi ha un intent de trencar la quarta paret fent participar al públic en un moment determinat, fet que crec que no s’acaba d’aconseguir.
L’Edu es Pau Roca, i veu com una paraula dita inoportunament provoca una reacció en la seva parella, la Meritxell, una extraordinària Sara Espigul, que ha interpretat una dona insegura i que diu una frase tan contundent com “jo no podria estar amb un tio que no em trobes guapa”. El Toni, Joan Carreras, és amic i company de feina i se sent segur d’ell mateix i de la seva relació amb la Carla, Mariona Ribas, que en aquest cas és i se sent guapa, però que en un moment donat també qüestiona que serà d’ella quan la seva bellesa minvi. Els quatre personatges es veuen condicionats pels valors estètics tal com apunta rotundament l’Edu: Qui serà l’imbecil que va inventar els miralls??
Una proposta que ens ha fet passar una bona estona i que també ens ha donat per parlar en sortir del teatre tornant cap a casa, que és, el que en el fons pretenien.
Autor: Neil LaBute – Traducció: Violeta Roca
Direcció: Marilia Samper
Ajudant de direcció: Jan Vilanova Claudín
Intèrprets: Joan Carreras (Toni), Sara Espígul (Meri), Mariona Ribas (Carla) i Pau Roca (Edu)
Escenografia: Paula Bosch \ Il·luminació: Luis Martí \ Vestuari: Maria Armengol \ Disseny de so: Txume Viader \ Construcció d’escenografia: Jorba Miró \ Disseny gràfic: Edu Buch \ Fotografia: Kiku Piñol \ Cap técnic del teatre: Jaume Freixas
Coproducció: Sixto Paz i La Villarroel
