Ahir de nou vaig poder assistir a un altra roda de premsa, aquesta vegada d’un espectacle que es podrà veure a l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc, a partir del dimecres vinent 18 de maig. EN VEU BAIXA és un text del dramaturg irlandès Owen McCafferty, que va escollir Ferran Madico i que ara dirigeix en aquesta nova producció del Teatre Lliure.

28 de març del 2009. Un pub de Belfast. Irlanda del Nord i Polònia s’estan jugant la classificació per a la copa del món de futbol a la TV. Aquesta nit, dos homes de Belfast, de mitjana edat, es trobaran per primera vegada. Tenen un passat en comú. Han de parlar. En veu baixa és una poderosa història sobre la violència. Dues persones radicalment enfrontades, en un mateix espai, unides pel mateix dolor.

Ferran Madico feia temps que estava buscant un text que parlés de la reconciliació, després d’uns fets violents lligats a la confrontació armada o a l’anomenat per uns “terrorisme”… i per d’altres “lluita armada d’alliberament nacional”. En aquest text, va trobar força similitud amb el nostre passat recent, després de la guerra civil espanyola i de la violència al país basc. Al mateix temps, posava així distància en parlar d’uns fets similars però que no ens afectaven directament.

Es tracta d’una trobada de dues persones de 52 anys, que han entrat en l’edat de la maduresa, per parlar d’uns fets violents als quals es varen veure abocats quan tenien tan sols 16 anys; un és la víctima… l’altre el “victimari”, botxí o “terrorista”. Precisament una de les moltes reflexions a la que ens vol portar aquesta proposta, és la cruel utilització dels més joves al llarg de tota la història de la humanitat, per fer ús de la violència.

A l’estat espanyol fa uns anys es van començar a produir una sèrie de reunions a la presó de Nanclares de la Oca, entre víctimes i botxins, en un intent seriós d’enfrontar pacíficament els raonaments d’ambdues parts. Malauradament aquesta iniciativa va ser aturada radicalment quan el PP va guanyar les eleccions a Espanya per majoria absoluta… un altre de les aberracions a la que ens ha abocat aquest partit d’extrema dreta espanyola.

En la representació apareixen tres personatges, els dos protagonistes als que ja m’he referit i el cambrer del Pub, un emigrant polonès que en principi solament escolta la conversa, però que en un moment donat, és convidat a participar com espectador d’aquesta conversa, per tal de què sigui testimoni i fer-la així pública.

L’escenografia vol representar un pub d’Irlanda del Nord, un local ple de grafitis i que és testimoni mut d’enfrontaments entre diferents posicionaments polítics irlandesos. Una televisió retransmetrà el partit d’aquell 29 de març del 2009, una filmació que ha costat molt d’aconseguir per l’equip del Teatre Lliure.

La mirada de l’obra vol ser optimista, perquè el fet de poder dialogar, sempre és un èxit. Construir el futur amb el passat ben encimentat, sempre és una garantia d’una democràcia consolidada.

Els dos actors presents a la roda de premsa i el director afirmen que no es tracta d’una mena de documental real, sinó més aviat una mirada artística en una posada en escena teatral, en la que s’enfronten dos herois com si es tractés d’una tragèdia grega o el bo i el dolent en el western americà.

• victima: Francesc Garrido
• victimari: Òscar Rabadan
• cambrer: Xisco Segura

En acabar la roda de premsa, Ferran Madico, va venir directament a saludar-me i es va declarar seguidor del blog “Voltar i Voltar”, i em va felicitar per la feina que l’Imma i jo fem en la promoció de les Arts Escèniques. Aquesta salutació em va agradar moltíssim i ens dóna noves forces per continuar en aquest camí.

A més a més, i per sorpresa, a una companya de premsa i a mi ens va fer entrar a l’Espai Lliure, perquè poguéssim veure en primícia la construcció de l’escenografia d’aquest espectacle. Em vaig quedar sense paraules per la brutal transformació de la Sala.

El dimecres, dia de l’estrena tenim reservades les nostres localitats a càrrec del nostre abonament de temporada del Teatre Lliure. En tenim moltes ganes !!!