Per Miquel Gascón & Imma Barba

M’havia fet unes grans expectatives amb aquesta producció del TNC, a partir de la roda de premsa a la qual vaig poder assistir fa uns dies i a vegades això fa que a l’hora de veure-la representada a l’escenari et pugui arribar a decebre; en aquest cas, aquesta premissa no es va complir gens, perquè literalment em va fascinar absolutament tot, especialment el text de Pau Miró, la seva direcció, l’escenografia espectacular de Max Glaenzel i les excel·lents interpretacions dels set actors.

VICTÒRIA, és una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50, però d’alguna manera molt present en els nostres dies. Com si d’aquells dies, encara ens n’arribés l’ombra. Aquella gran derrota que va ser la Guerra Civil per a gran part de la població, només es podia combatre amb petites victòries quotidianes. Aquesta és la història d’una d’aquestes petites victòries.

La por, evidentment els mecanismes brutals de repressió que exercia el sistema policial i la col·laboració espiritual de l’església, creaven un estat de pànic en el ciutadà. Aquesta por i les pors actuals són diferents, però ho són tant? Hi ha ecos d’aquelles pors que encara ressonen avui? Hi ha alguna cosa de la nostra passivitat relacionada amb aquella por?

La vídua protagonista està interpretada per Emma Vilarasau; Mar Ulldemolins és una noia francesa que ajuda molt amb la seva presencia al canvi de visió de la vídua; Jordi Boixaderas és un falangista “sensible”; Pere Arquillué, un mestre republicà; Mercè Aránega interpreta una dona que abans de la guerra era una persona alegre i que s’ha convertit a la força en una persona trista que ha d’amagar el seu passat; el germà es Joan Anguera i el personatge d’un noi ha estat interpretat per Nil Cardoner, que m’ha agradat molt especialment.

Tots ells han estat molt ben dirigits per Pau Miró i potser és d’una d’aquelles vegades que més he notat la mà d’un director per mesurar l’evolució de cada un dels personatges.

El que valoro més de tot és el text, escrit especialment ara per Pau Miró, en rebre l’encàrrec del director del TNC Xavier Albertí i donar-li total llibertat per aixecar des de zero una nova producció teatral. En aquest text està tot molt ben mesurat i documentat, en el que ens explica una època de la postguerra, partint de personatges que no tenen potser cap poder polític, perquè a la fi són gent normal del poble, atemorits per una dictadura feixista que coartava qualsevol llibertat i que els feia sentir-se vigilats en totes les seves accions, per petites que aquestes siguin. Jo vaig néixer en la dècada dels 50 i malgrat que era un nen, dono fer d’aquella sensació malsana que envaïa tot d’una enorme tristesa.

L’evolució del personatge principal, la vídua que regenta la barberia, extraordinàriament interpretat per Emma Vilarasau, està magníficament desenvolupat, partint del seu inicial desconeixement del món on vivia i com a partir de la mort del seu marit va descobrint tot un món fins aleshores ocult per ella i es va formant una ideologia política que la transforma de cap a peus. La interpretació d’Emma Vilarasau, està molt continguda al principi i a mesura que evoluciona el seu personatge, va evolucionant amb ell, d’una manera molt creïble.

Punt i a part és la magnífica i extraordinària escenografia que omple l’enorme escenari de la sala gran, amb una barberia d’aquella època, enorme com eren moltes perruqueries de barri, on darrere de les portes del fons, existia l’habitatge pels propietaris. Gràcies a la tecnologia actual, permet que aquest escenari pugui baixar o pujar, com si es tractés d’un ascensor, dins de la caixa escènica, deixant a la vista un altre escenari enorme, fosc i buit, on es poden representar altres escenes de la representació.

M’ha agradat també i  molt el tractament de llums, un aspecte força oblidat pel que acostumem a valorar propostes escèniques.

Crec sincerament que estem parlant d’una de les millors produccions d’aquesta temporada i això em fa feliç, perquè s’ha aconseguit amb un text de nova creació, sense haver de recórrer a textos d’autors històrics i molt reconeguts internacionalment. Sóc un absolut defensor del teatre contemporani i aquest treball teatral és un bon exemple del que es pot aconseguir amb els mitjans d’un teatre públic. Felicito des d’aquí a Pau Miró, per la seva magnífica proposta, que m’ha fet reviure temps on la por i la falta de llibertat dels ciutadans, recolzada per una ideologia d’aquella església casposa ens va amargar part de les nostres vides.

No tan sols la recomano, sinó que crec que es tracta d’una d’aquelles propostes escèniques IMPRESCINDIBLES per tots els espectadors que estimem el Teatre.

Dramaturgia i Direcció: Pau Miró

Repartiment:  Vídua: Emma Vilarasau // Mestre: Pere Arquillué //Cantant: Mercè Aránega // Falangista: Jordi Boixaderas // Noi:  Nil Cardoner // Germà: Joan Anguera // Noia: Mar Ulldemolins

Escenografia:  Max Glaenzel //  Il·luminació: David Bofarull //Vestuari: Berta Riera // So: Damien Bazin // Audiovisuals: Mar Orfila // Caracterització: Àngels Salinas // Ajudanta de direcció: Alícia Gorina // Ajudanta d’escenografia: Marina Soteras // Ajudanta de vestuari: Núria Manzano  // Repetidor: Francesc Mora // Alumna en pràctiques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Clàudia Tuneu (direcció) //Alumna en pràctiques de la Universitat Pompeu Fabra: Andrea Cuéllar (Comunicació Audiovisual)

Producció: Teatre Nacional de Catalunya

Text editat conjuntament amb Arola Editors