Per Imma Barba & Miquel Gascón
A la roda de premsa de presentació d’aquesta proposta, els dos actors protagonistes, l’Alícia i el Pep van comentar que en acabar l’obra sembla que aquesta pugui tornar a començar malgrat que els personatges s’han transformat i han canviat la seva visió. I és aquesta la sensació que tens quan tanquen les llums com a punt final, penses que res no ha canviat, o que tot ha canviat de fet, però que tot pot tornar a començar.
Guido Torlonia ha dirigit aquesta obra de Harold Pinter, potser una de les obres més curtes i reconegudes de l’autor, escrita l’any 1962, que dissecciona en clau d’humor la vida en parella. Aquesta obra va ser estrenada a l’Arts Theatre de Londres el 18 de setembre del 1963.
Un matrimoni amb una relació estable des de fa anys, basada en l’honestedat i l’amor, arrosseguen amb el temps una quotidianitat plena d’hàbits rutinaris. Troben en l’acceptació mútua dels seus amants una reafirmació de la seva relació. La sortida, una escapada cap a un món més enllà del real, emparat en la fantasia i el desig, on la infidelitat no els sembla un engany sinó una fórmula per sostenir l’amor i la passió.
Una parella benestant, ell treballa, ella no. Viuen en una casa allunyada del soroll de la carretera i fora de la ciutat, tenen jardí i totes les comoditats. Com cada matí Richard surt per anar a treballar i pregunta a la seva dona, la Sarah, a quina hora ha de tornar perquè no sap si avui ha quedat amb el seu amant. Una situació aparentment “normal”.
Quan torna al vespre li pregunta com ha anat i que ha fet durant la tarda, i li confessa que ell també té una amant, una prostituta. Es van succeint diverses situacions i anem observant com la relació entre ells va canviant i es va tensant. Alguna cosa ha de canviar per poder continuar.
El joc sexual els porta a unes dinàmiques que els obliga a plantejar-se nous reptes. En el joc escènic juguen les paraules i els silencis entre els protagonistes, silencis molt sovint més eloqüents que les mateixes paraules. Els gestos i moviments, les mirades i actes aparentment intranscendents com prendre un te o encendre una cigarreta prenen un caire de sensualitat molt destacable.
Tota la peça és veritablement un joc de màscares, un joc d’aparences, segons el mateix Pinter : “No hi ha distinció entre el que és real i el que és irreal, i tampoc entre el que és veritat i el que és fals. Una cosa no és necessàriament o veritable o falsa, potser ambdues veritables i falsa.”
Ens ha agradat molt l’escenografia, una enorme gàbia és l’espai on es desenvolupa la història, el món és a fora, ells viuen tancats en un món on realitat i somni es barregen i els desitjos prohibits queden amagats sota una capa d’aparent normalitat. Elements simbòlics com el gronxador o el sofà balanci que ens mostren l’equilibri-desequilibri de la parella protagonista que juga al limit de la seva estabilitat emocional.
El vestuari és també una part important d’aquesta proposta on els colors llampants vesteixen als protagonistes d’ocells tancats en el seu propi joc. L’acurada il·luminació és també destacable. També destacar la curta però efectista intervenció d’en Javier López que ajuda a embolicar una mica més, si cal, la troca.
Únicament dos punts negatius, al nostre entendre: el primer és l’excessiva utilització dels fosos en negre en els canvis d’escena, són fins a sis fosos amb la música de repicar de timbals, per nosaltres excessius i excessivament llargs, per una obra d’una hora i escaig de durada. Entre escena i escena els protagonistes canvien el seu vestuari i entenem que els hi cal un temps, però pensem que s’hauria d’haver resolt d’una forma una mica més lleugera.
El segon punt negatiu, és la veu massa imposada de l’actriu Alicia González, que creiem ha estat una decisió errònia del director d’aquesta producció; la interpretació referent al gest de l’actriu la trobem impecable i desprèn una forta sensualitat cap a les grades on estan asseguts els espectadors, però en algunes escenes la seva veu massa imposada, no és gens creïble.