Aquesta proposta teatral, s’ha estat representant al Teatre Poliorama, durant diversos divendres a unes hores fora del que és corrent, ja que s’iniciaven a les 23:30 hores de la nit. Aquest fet ens tirava enrere, perquè l’Imma els dies laborables s’aixeca a les 6 del matí i a aquella hora ja no està per més cultura. L’últim dia que es representava va ser aquest passat divendres i ella em va animar a fer “doblet” després de la representació de “La Peixera”, malgrat que ella no es va veure amb cor d’anar-hi.

GENERACIÓ DE MERDA es tracta d’una proposta de teatre musical de petit format, en la que es retrata la vida de la generació que va néixer en la dècada dels anys 80 del segle passat a casa nostre, és a dir els joves que ara tenen entre 25 i 35 anys… exactament l’edat que tenen els nostres dos fills.

Una generació que ha estudiat de valent, potser mes que els seus pares, però que els ha tocat en sort una crisi econòmica que els ha portat a tenir un treball precari amb sous, que en general no es poden comparar amb la dels seus pares; això els ha abocat a haver de viure amb els pares segurament molt més del que haurien desitjat… o en alguns casos a retornar de nou, quan de sobte s’han quedat sense feina. Una generació que al mateix temps ha viscut l’esclat de les noves tecnologies i de les xarxes socials, a les que gairebé tothom (joves i vells), som addictes…. i especialment a les relacions personals a base d’enviament compulsius de missatges via WhatsApp, de Twitter o de Facebook …. o de lligar mitjançant aplicacions per a mòbil.

Potser obligats a viure la seva llibertat d’adult en pisos compartits amb joves de la seva edat, perquè no disposen de suficients diners per a pagar un lloguer d’un pis i encara menys per embarcar-se en una hipoteca per comprar un pis de propietat.

En Xavi Morató, ens ho explica en clau d’humor, a vegades potser massa passat de voltes; malgrat que l’argument és força senzill i cau en descripcions massa típiques, té la mala llet necessària per retratar una realitat que pot arribar a ser dramàtica; malgrat que en un espectacle de 90 minuts, i no es pot aprofundir massa i tampoc crec que ho pretenguin… i malgrat també la meva edat, he pogut veure reflectit molts dels elements que els ha tocat en “sort” viure als meus fills i m’ho he passat força bé, perquè almenys amb aquesta mirada còmica m’han fet somriure, assegut a la butaca del teatre.

L’edat mitjana dels espectadors rondava els vint-i-pocs anys i jo allà cantava com una cloïssa; les riallades eren continues, especialment un noi que em va tocar en sort i que reia fent soroll i fins i tot cridant i aplaudint, al final de cada frase, la qual cosa malauradament em feia perdre alguns dels gags que s’intentaven transmetre des de l’escenari. Del que si estic segur, és que aquests joves s’ho estaven passant de conya, tot veient-se reflectits en les situacions esposades en aquest esbojarrat argument. Les aparicions sobtades de personatges que trencaven les escenes mes “serioses”, provocaven encara mes els riures descontrolats de gairebé tothom.

Cal valorar la imaginació i la voluntat d’aquests actors, que gairebé sense pressupost han aixecat un producte teatral amb força qualitat. Em va agradar especialment l’escassa escenografia amb les parets i “mobles”, tots ells de cartó, que sortien d’una mena de puzle molt enginyós.

L’actuació dels 6 actors m’ha agradat força i és que es nota l’enorme il·lusió que han posat en aquesta proposta, perquè ho donen tot a l’escenari. Les cançons que ha compost en Gerard Sesé, són agradables i fresques … algunes són d’aquelles que s’enganxen a la primera audició, i surts del teatre tatarejant-les.

Estic segur que amb un major suport econòmic, amb petits retocs de forma, podria arribar a ser un gran èxit i programar-se en temporada a hores molt més adients per tothom.

Direcció i text: Xavi Morató – Creació i Direcció musical: Gerard Sesé

Amb: Marc Pociello – Jofre Borràs – Berta Peñalver – Roger Torns – Laia Alsina i Riera – Gerard Sesé

Escenografia, vestuari i il·luminació: Ona Grau i Mariona Signes // Coreografia: Cristina Martí // Producció: David Ceballos i Àfrica Estríngana