Aquesta proposta em feia especial gràcia anar a veure-la, malgrat que desconeixia en realitat del que es tractava…. i és que em feia gràcia perquè l’Imma i jo, de broma ens auto anomenem “Voltaires”, tot i pel fet del nom que vàrem elegir pel Blog que publiquem des de gairebé 6 anys. Fins i tot en recollir l’entrada a la taquilla de La Seca, vaig fer la broma tot dient que estava seguríssim de què era “bona” perquè amb aquest títol era impossible que no ho fos.
Malauradament aquesta vegada la meva intuïció em va fallar estrepitosament; amb això no vull dir que aquesta proposta no sigui pas “bona”, ja que no m’agrada mai fer afirmacions d’aquest tipus, quan estic parlant del resultat artístic d’uns professionals de les Arts Escèniques. Estimem el Teatre, i creiem que estem oberts a qualsevol tipus d’espectacle …i potser encara mes, si aquest és innovador i fins i tot “trencador”.
El 1916 un grup d’emigrants polítics, desertors, agents secrets, inútils, visionaris, poetes i artistes obriren el “Cabaret Voltaire” en el número 1 de la Spielgasse a Zuric. Aquell petit local, en un racó del món, en mig d’un barri degradat, va ser el lloc de fundació del Dadaisme. El Cabaret va insuflar, enmig d’una Europa en guerra, un aire d’autèntica llibertat, un pensament i una actitud sense lligadures, que avui segueix essent un vertader referent.
L’espectacle recrea l’ambient revolucionari i transgressor del Cabaret, amb la interpretació de diversos poemes fonètics d’Hugo Bäll, el seu “Poema de Nadal simultani i sorollós”, danses d’arrel africana i tota mena d’experimentacions sonores i sorolloses.
El fet és que no vàrem “entrar” de cap de les maneres, en el joc que ens proposaven, des del minut zero de la seva actuació… i la cosa va anant empitjorant de mica en mica, perquè després de mitja hora de “concert” de sons guturals dels quatre intèrprets palplantats davant nostre, la cosa se’ns va convertir en gairebé insuportable i l’únic que teníem ganes és que acabes d’una vegada i fugir, “camesajudeume”… en direcció al carrer per oblidar-nos el més aviat possible.
Reconeixem, això si, la gran dificultat de la interpretació del “concert” amb paraules inexistents, crits i sons guturals, reforçada per una mímica que segurament era força lloable, tot veient la reacció d’algunes persones del públic que semblava que s’ho estaven passant d’allò més bé…. però, sincerament amb 5 o 10 minuts haguéssim tingut més que suficient i segurament hauríem estat més oberts per gaudir almenys de la segona part de l’espectacle.
Entenc que quan aquesta segona part va arribar, nosaltres ja estàvem tancats com un musclo a qualsevol iniciativa artística que ens presentessin, perquè malgrat que l’espectacle va girar 180 graus i es va convertir en una sèrie de gags, reforçats en un teatre molt més físic i esgotador pels intèrprets (val a dir que ho varen donar tot i van suar la cansalada), … aquests gags no ens feien ni un bocí de gràcia, i més aviat ens van provocar força rebuig, com l’escena on un d’ells arriba a l’orgasme fent l’acte sexual amb el micròfon….. malgrat veure que una part del públic es partia el pit.
Malgrat que globalment no ens ha agradat gens l’espectacle, potser hem de dir que els últims 10 minuts, la paròdia esbojarrada dels “Pastorets” és força salvable…. tant de bo que tot a la proposta hagués tingut aquest nivell.
Sap greu el fet d’haver d’expressar una opinió tan desfavorable, però considerem que en el blog hem d’escriure sempre i en tot moment, el que ens ha transmès qualsevol espectacle d’arts escèniques que tenim la sort de poder veure.
De totes maneres, no ens feu gaire cas, perquè pensem que cadascú ha de tenir la seva opinió i vàrem comprovar pels comentaris en sortir de la sala, que molta gent s’ho havia passat força bé. M’agradaria que anéssiu i que després diguéssiu la vostra, almenys per poder contrastar les nostres valoracions.
Disc joquei i direcció: Xavier Giménez Casas
Repartiment: Pau Bou, Maria Donoso, Xavier Llorens i Albert Riballo
Escenografia i vestuari: Dolors Juárez
Traduccions de l’alemany: Bertran Cazorla
