En aquest llibre Nadia Ghulam ens explica la història de la seva vida, marcada per la guerra civil. Ella és afganesa i quan tenia vuit anys una bomba va caure a casa seva. Va patir greus ferides que la van mantenir uns mesos en coma i més de dos anys immobilitzada en un llit d’hospital.

“La meva mare confiava en mi, sempre ho ha fet. Sempre m’explica que l’esclat de la bomba em va causar una ferida al cap tan grossa que em sortia una part del cervell. Va ser el meu pare qui em va rescatar de les runes i em va portar a l’hospital tancant la ferida amb la seva pròpia mà. Cap metge no creia que pogués sobreviure, però la meva mare estava convençuda que ho aconseguiria, i així va ser. Posteriorment, quan vaig despertar del coma, els metges van assegurar que, per les seqüeles de l’accident, tindria problemes mentals i acabaria boja. La meva mare, una vegada més, va saber que no seria així”.

Va ser durant els dos anys que va estar hospitalitzada quan es va instaurar el règim talibà. A deu anys es va vestir de noi per poder treballar, ja que els talibans no els ho permetien a les dones. Va comprar roba d’home i va suplantar el seu germà, assassinat durant la guerra civil. Així, durant deu anys va treballar amb la identitat falsa per poder mantenir la seva mare, el seu pare malalt i les seves germanes petites.

“Haver-me de quedar tancada a casa sense poder sortir a treballar i ajudar la meva família pel simple fet de ser una noia, també era una condemna a mort”

Nadia Ghulam nascuda a Kabul, el 4 de juny del 1985 viu a Badalona amb una família catalana que la va acollir fa 10 anys.

“Ara, quan hi torno al meu país, ho faig com a dona i per tant és molt més complicat. Ara és quan realment em puc fer una idea de tota la repressió que pateixen les dones al meu país. Quan hi vaig m’he de posar un nicab i quedar-me tot el dia tancada a casa, perquè si vull anar a fer una cosa tan simple com comprar el pa, ho he de fer acompanyada d’un home. La situació de les dones a l’Afganistan és molt difícil. Rere un nicab el món es veu com una presó“.

Aquesta obra literària escrita a quatre mans entre la periodista Agnès Rotger i la protagonista de la història, va guanyar el 43è Premi Prudenci Bertrana l’any 2010. El llibre va ser escollit d’entre 32 originals.

Una història realment commovedora que m’ha ajudat a completar la biografia d’aquesta dona a la qual vaig conèixer dalt d’un escenari al TNC (podeu veure aquí,  aquella crònica).

Nadia Ghulam afganesa de naixement i catalana d’adopció, actualment viu a Badalona, ciutat a la qual va arribar al 2006 per rebre tractament mèdic i pal·liar els efectes de les ferides, provocades per l’impacte d’una bomba quan ella era una nena de vuit anys. Fa el que sempre ha volgut fer, estudiar i ser ella mateixa amb llibertat. És co-autora del llibre  “Contes que em van curar”.

“Tinc molts projectes i espero poder-los posar en marxa. Aniré a l’estiu al meu país, després tornaré aquí per continuar els estudis i tornaré a anar-me’n l’estiu següent… Podríem dir que tinc la sort que aquí és on em formen i a l’Afganistan on aplico tot el que he après“.

Agnès Rotger va néixer a Badalona l’any 1973. Periodista de formació, col·labora en diversos mitjans com Sàpiens i Descobrir Catalunya i ha dirigit les editorials Pòrtic i Mina. Ha fet els guions de dos petits documentals, ha creat i escrit una publicació digital i ha impartit diversos tallers de periodisme per a nens i nenes. Aquest va ser el seu primer projecte literari. Actualment és regidora de Serveis Socials de l’Ajuntament de Badalona.

Cargol amb turbant