Ahir dijous al matí tot i la pluja em vaig animar a assistir a la roda de premsa de la nova proposta del Teatre Nacional de Catalunya, que s’estrenarà la setmana que bé; es tracta d’un text de Pau Miró, VICTÒRIA, que dirigirà ell mateix.

Victòria, una dona que viu a la Barcelona de 1951, protagonitza un triangle amorós enmig de la lluita política clandestina. Ella no sap que la necessitat aviat l’obligarà a prendre partit entre les ideologies permeses i les prohibides…

Xavier Albertí, director del TNC, tot just començar ens fa la broma tot dient, que la jaqueta no li tanca, però no és pas perquè s’hagi engreixat ni tampoc perquè s’ha encongit la jaqueta en rentar-la, sinó perquè està cofoi i eufòric per poder estar avui al costat del planter d’actors que estan al voltant de la taula.

Pau Miró per la seva banda ens explica que Xavier li va donar llibertat absoluta perquè ell fes “el que volgués” i està enormement agraït per la seva confiança; per altra banda diu que està molt content i gairebé fascinat per l’oportunitat d’haver pogut treballar amb aquest grup de grandíssims d’actors, reconeguts per tothom.

El punt de partida de Victòria és una imatge que li va suggerir tota la resta, una dona que viatja en un tramvia buit …

Una dona viatja en un vagó buit. Torna de l’enterrament del seu marit. Tots els tramvies amb els que es creua també estan buits. Ella no hi dóna gaire importància, està alienada per la pèrdua del seu home, no en té ni idea del que està passant, li sembla una mena de somni estrany.

Victòria desconeix que a Barcelona hi ha la vaga dels tramvies, la primera reacció popular contra la dictadura després de la Guerra. La vaga consistia a no pujar als tramvies com a mesura de protesta per la puja del preu dels bitllets en una Barcelona ja de per si castigada per la misèria.

Victòria rep en herència una barberia de barri (el Raval), però el negoci, el seu mitjà de supervivència, no funciona. Des de la mort del seu marit la barberia és un desert. Els homes, quan hi entren i veuen que els ha d’atendre una dona, fan mitja volta i se’n van. Només un falangista, amic del difunt barber i secretament enamorat de la vídua, ve a afaitar-se religiosament cada setmana.

Al darrere de la barberia és on viu la vídua, juntament amb un germà del seu difunt. Al mateix temps, Victòria deixa una habitació a una dona (antiga cantant del Paral·lel), mare d’un fill adolescent, que es guanya la vida cosint i recosint trossos de roba que no vol ningú.

Un dia entra a la barberia un home diferent, un mestre republicà. Vol contractar la vídua perquè talli els cabells de la seva dona que està malalta i no es pot moure de casa.

Aquest és el punt de partida de Victòria, una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50, però d’alguna manera molt present en els nostres dies. Com si d’aquells dies, encara ens n’arribés l’ombra. Aquella gran derrota que va ser la Guerra Civil per a gran part de la població, només es podia combatre amb petites victòries quotidianes. Aquesta és la història d’una d’aquestes petites victòries.

La por, evidentment els mecanismes brutals de repressió que exercia el sistema policial i la col·laboració espiritual de l’església, creaven un estat de pànic en el ciutadà. Aquesta por i les pors actuals són diferents, però ho són tant? Hi ha ecos d’aquelles pors que encara ressonen avui? Hi ha alguna cosa de la nostra passivitat relacionada amb aquella por?

La vídua protagonista està interpretada per Emma Vilarasau; Mar Ulldemolins és una noia francesa que ajuda molt amb la seva presencia al canvi de visió de la vídua; Jordi Boixaderas és un falangista “sensible”; Pere Arquillué, un mestre republicà; Mercè Aránega interpreta una dona que abans de la guerra era una persona alegre i que s’ha convertit a la força en una persona trista que ha d’amagar el seu passat; el germà es Joan Anguera i el personatge d’un noi serà interpretat per Nil Cardoner.

L’escenografia és una proposta de Max Glaenzel; es tracta d’una barberia d’aquella època amb un vestuari creat per Berta Riera, que malgrat tenir un aire de l’època, també està actualitzada als gustos d’avui.

Sembla que els actors no volen ser protagonistes d’aquesta roda de premsa, malgrat que gairebé tots acaben per dir unes paraules. L’Emma Vilarasau és potser la més expressiva i diu que Pau Miró, ha estat un “corcó” durant els assajos i que realment el seu paper li ha costat força adaptar-lo al que volia el director, a causa de la gran meticulositat d’en Pau…. i que ara tot just comença a gaudir-lo. “A partir del dia de l’estrena, quan en Pau desaparegui“, diu de broma, “els personatges els farem més nostres, malgrat que segur que intentarem respectar al màxim l’esperit que ell ha volgut imprimir“.

En Pau Miró diu que “les històries d’amor no haurien de ser representades al Teatre“, i creu que aquest text no ho és… i si en canvi una història plena d’humanitat. Comenta també que és l’últim text que tanca un cicle de la seva escriptura i que a partir d’ara vol investigar altres camins dins de la literatura.

També comenta a partir d’unes preguntes que aquest text, VICTÒRIA, que bàsicament parla de la por, la corrupció i l’absurd, segurament han tingut algun pes les lectures que ell ha fet d’altres textos dels escriptors Joan Marcé, Mercè Rodoreda i Nèstor Luján.

Les últimes paraules de Xavier Albertí, són per afirmar que aquesta proposta escènica “ és una invitació a veure el futur d’una altra manera“.