Ahir al matí, després de la roda de premsa de la Sala Fènix, vaig anar a una segona roda de premsa al Teatre Tantarantana, a pocs centenars de metres. Es presentava un altre de les propostes de “El Cicló” protagonitzada per la Companyia CASA REAL, amb el llarg títol de “17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme“.

Entre el Teatre Tantarantana i aquesta companyia existeix un lligam molt fort des de fa força temps, que abasta un ampli ventall d’idees i de projectes com pot ser les vetllades dels “Assajar és de covards” o altres espectacles com “El Gran Despropòsit” en 2012, o “Infants Terribles” en el Cicló infantil de la temporada passada.

Aquesta doncs és la primera aportació al Cicló, per públic adult…. i ens explica la història de quatre petits actes aïllats de rebel·lió personal de quatre dones, que combinats acaben comportant la caiguda de les principals multinacionals, entitats financeres i potències polítiques del món…. i de pas també ens explica les 17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme.

de esquerra a dreta: Laura Vila – Salvador S. Sánchez – Raquel Loscos – Anna Tamayo

Els quatre components que han assistit a la roda de premsa (falten dues actrius), ens expliquen que han treballat per assolir dues capes:

La primera està formada per les quatre històries que ja hem comentat, que pretenen tocar temes humans mes que polítics, sense fer en cap cas apologia ni tampoc vist des de la perspectiva “feminista” malgrat que les protagonistes són 4 dones; intenten doncs plantejar situacions molt humanes i properes per tal de què els espectadors es plantegin possibles solucions o respostes als conflictes que s’exposen.

La segona capa, és la manera de plantejar la proposta, distorsionant la realitat del món actual, salpebrant-lo potser una mica en excés, per convertir els possibles drames que traspuen en l’argument, en una comèdia que fins i tot a vegades pot semblar una mica passada de voltes. Han utilitzat mitjans audiovisuals, fragmentació en l’escriptura i utilització del “cor” reconvertit en contemporani i també el trencament de la quarta paret amb el públic.

La dramatúrgia està escrita a quatre mans per Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez, que també la dirigeixen; les intèrprets són Rocío Manzano, Sara Sansuan, Anna Tamayo i Laura Vila Kremer amb una petita col·laboració filmada d’Oriol Guinart.

Ens confessen que els components de la companyia “Casa Real”, es consideren uns privilegiats perquè han pogut aconseguir treballar en allò que més els agrada, segurament perquè han estat recolzats per les persones que els estimen i també perquè han lluitat molt per aconseguir-ho, malgrat que ara, tot i estar contents d’estar on són, no els agrada el món que es troben davant seu. Ells pretenen fer teatre contemporani, però explicant històries que no siguin “buides” de contingut ni de valors, malgrat que tampoc pretenen explicar històries costumistes. Els agrada treballar des de la llum i no des d’arguments implantats en la foscor i segurament per això en aquesta ocasió el seu treball els ha sortit una mena de comèdia “acida”, malgrat que aquesta no era pas la seva primera intenció.

Han intentat també no utilitzar suport de marques multinacionals, per no entrar en contradiccions amb el que s’intenta explicar i per exemple fins i tot les cervesses son ecologiques i el vestuari tampoc es de marca i si d’un disenyador local.

Per acabar ens donen una mica de peixet i ens fan una mica d’espòiler, quan ens expliquen per sobre els personatges de les 4 dones protagonistes, que viuen a la seva vida una contradicció constant:

1 – Laura Vila interpreta una publicista creativa que treballa per una gran multinacional i que té greus dilemes morals per treballar on treballa. 2 – Sara Sansuan és una treballadora de banca que ven per finestreta Plans de pensions, que malgrat la seva gran humanitat se l’imposen objectius de venda massa alts i ha de col·locar-los com sigui i a qui sigui. 3 – Rocío Manzano que té un conflicte amb la seva vocació, ja que el que li agrada és fer classes de Ioga i en canvi treballa d’hostessa en fires i congressos. 4 – Anna Tamayo és una intèrpret brillant a la que “li posa” molt el directe, però està francament cansada de no tenir veu pròpia i de veure’s obligada a fer un discurs políticament correcte, però absolutament buit de contingut.

Aquesta nit és l’estrena al Teatre Tantarantana i es podrà veure fins al 22 de maig.

fugint del capitalisme