– Teatre – EL DESPERTAR (🐌🐌🐌) – Teatre Eòlia – 26/04/2016

Fa pocs dies vaig rebre la invitació de la Companyia Eiqqar, per tal de què assistís a la representació “prèvia” de EL DESPERTAR, que es va fer ahir dimarts 26 d’abril al Teatre Eòlia; aquesta és la seva primera proposta escènica i volien saber la meva opinió. Evidentment vaig acceptar la seva invitació i encara més quan es tractava d’una Sala de Teatre que encara jo no havia trepitjat i que em feia especial il·lusió conèixer.

El Despertar - Teatre Eolia - 1

El fet de no haver-hi estat encara al Teatre Eòlia, és potser perquè moltes de les obres que s’han anant representant aquesta temporada ja les havíem vist anteriorment i també segurament a què fan poques representacions, concentrades bàsicament en els caps de setmana, precisament quan la nostra agenda teatraire ja està plena amb altres propostes amb molta antelació.

En el seu portal a Facebook, llegeixo que la companyia Eiqqar, està formada per nou actors joves, que tenen com a objectiu d’endinsar-se en el món professional, auto produint els seus propis espectacles. Eiqqar significa droga en el llenguatge àrab, és una metàfora del que per ells és el teatre: una necessitat.

El Despertar - Cia Eiqqar

EL DESPERTAR, és doncs el resultat d’un Taller del quart curs de l’Escola superior d’art dramàtic Eòlia, que avui 27 d’abril s’estrena i que es podrà veure durant 5 dies fins a l’1 de maig, al Teatre Eòlia, al carrer Bailèn, 23 de Barcelona.

Està basada en l’obra “El despertar de la primavera” del dramaturg i poeta alemany Frank Wedekind (1864 – 1918); les obres d’aquest autor presentaven una forta crítica social i concretament amb aquest text i també amb “Lulu” es va apartar del teatre acadèmic, de la hipocresia i el del moralisme burgesos de la seva època. Els seus textos molt sovint es consideraren immorals i la llei els va arribar a prohibir.

En un lloc indeterminat, potser un teatre, la Thea desperta sense cap record ni cap pista de la seva identitat. Allà es troba amb un grup de joves, com ella; la Wndla, el Hansy, el Melchior, l’Ina, la Hart-Payne, la Martha l’Ilse i el Max, que li expliquen que són morts renascuts, els seus cossos no estan programats per sentir el dolor, són immortals i estan vigilats per uns éssers que no poden veure, però es poden en contacte amb ells a través de les notificacions. Hi ha unes regles que han de seguir: no poden tenir relacions de parella, no hi ha lloc per la religió, tampoc poden fer malbé el seu propi cos, i el més important, no poden marxar de l’espai on es troben perquè a fora hi ha innumerables perills.

Sota sostres, tancats en aquest espai, tenen tot el que necessiten: llibres de poesia, de pintura, menjar que no els alimenta sinó que els dóna plaer… Aquests joves gaudeixen d’allò que tots nosaltres desitgem i sabem que no ho tindrem mai: la immortalitat. No hi ha cap dubte que són uns afortunats, o potser no tant.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Haig de reconèixer que en un primer moment la situació que planteja l’obra em va xocar força, perquè no es tracta d’un text fàcil i està ple de simbologies que en una primera lectura segurament ningú és capaç d’arribar a comprendre del tot; així i tot em va encuriosir de seguida; vaig poder comprovar ràpidament la gran diferència entre el pensament i característiques de cada un dels personatges, que l’autor ha volgut dibuixar a escena, perquè podem veure’ns segurament reflectits en algunes de les seves actituds davant del repte que representa “viure”, ….. desig de llibertat, por al desconegut, amistat, amor, submissió, lideratge….

La posada en escena em va agradar moltíssim i és que no és per menys, perquè aquesta proposta està dirigida per Iván Morales; l’espai escènic al llarg de tota la sala, entremig de dues graderies on el públic està assegut a banda i banda… el terra ple llibres de cobertes de color negre com si algú els hagués tirat per terra, … per tot arreu una bona selecció de fruites que després veurem com els personatges es menjaran… maduixes, plàtans, pomes, síndria; tot gairebé en penombra i al fons una noia despullada que sembla que es desperta…. o està naixent de nou ???

La il·luminació ben reeixida, malgrat que en alguns moments, enlluerna potser massa als espectadors; una molt bona i estudiada coreografia del moviment escènic, que fa segurament menys feixuc un text gens fàcil i que té una durada de gairebé dues hores; també em va agradar moltíssim el fet de que la barrera amb el públic es trenca força sovint, perquè els actors parlen directament als espectadors, els hi fan preguntes i fins i tot els hi criden a un pam del seu rostre. En realitat el públic és el personatge número 10 de la posada en escena, perquè en algun moment sembla que és precisament aquest públic, els poderosos que els tenen reclosos.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’argument em va recordar en algun moment una obra titulada UTILIDAD PROGRAMADA, amb dramatúrgia de March Rosich, que vàrem poder veure al maig de l’any passat al Tantarantana… i que també parlava d’uns personatges tancats en un espai imprecís, que tenien terror de sortir a l’exterior.

La interpretació dels nou actors em va semblar immillorable, i és que a la fi és el seu colofó de tots aquests anys d’estudis teatrals i de ben segur i se l’han preparat mil·limètricament. Les mirades, els moviments dels seus cossos, els textos expressats en cada moment segons la situació que volen transmetre, pànic, amor, desesperació… i tots ells ficats de ple en els personatges al 100%. De ben segur la seva interpretació és el que em va agradar més d’aquesta proposta.

La meva valoració “cargolaire” vol expressar que m’ha agradat força, malgrat que en el text, com ja he dit al principi, em va costar d’entrar.

La podreu veure des d’avui fins al diumenge vinent dia 1 de maig.

Director i dramaturg: Iván Morales
Intèrprets: Isaac Bejarano – Marta Cañas – Elisabet Ferré – Alecs Guixà – Marina Prat – Alba Ramírez – Toni Sánchez – Àngela Tortajada – Àurea Vidal 
Ajudants de direcció i dramatúrgia: Roger Gurí – Irene Camargo
Escenografia, vestuari i llums: Marc Salicrú
El Despertar dels Cargols

El Despertar dels Cargols

Quant a Miquel Gascon

Viatger-maniac i engrescat per aprendre el màxim de la cultura que es fa en la nostra estimada ciutat, Barcelona, ja sigui Teatre, Musica clàssica, Musiques del mon, Jazz, Opera, Cinema
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s