Diumenge dia 17, era l’últim dia de representació a l’Àtic 22 d’aquesta proposta de la Companyia la Ida amb un text d’Amaya Minguez i dirigida per Cristina Gàmiz. Comencem la crònica dient que ens va agradar molt i que esperem que pugui ser representada en altres sales ben aviat.
Entrem a la casa de la germana mitjana, l’Anna (Carla de Otero) que sembla que s’acaba d’instal·lar perquè està endreçant coses i perquè veiem capses de cartó al fons de l’habitació. Abans d’entrar hem vist cadires encara embalades. Es dispara l’alarma. Sona el timbre i entra la Lluïsa (Sonia Sobrino), la germana gran que viu a Munich i a la que no esperava fins diumenge. El món de l’Anna es trasbalsa, ella, metòdica i organitzada veu com l’inesperat irromp a la seva rutina i s’atabala.
Torna a sonar el timbre, és el Pepet (José Pérez-Ocaña), el germà petit, que no sap de l’arribada de la seva germana gran. Situacions tragi-còmiques es van succeint fins que acaben menjant una pizza familiar (una familiar) al voltant de la taula. El Pepet els hi vol explicar una cosa important, ha vist el seu pare, brut i borratxo a la vora del riu. Decideixen sortir a buscar-lo.
Les relacions entre els germans no són fàcils, tots ells oculten les seves infelicitats, la germana gran és alcohòlica i ha estat internada en una clínica, la germana mitjana és la dona d’un odontòleg que no hi és mai, i el germà petit està ociós amb una incapacitat laboral per culpa de les seves angoixes. L’absència del pare és un tabú per ells, no en parlen, va marxar de casa quan ells eren petits i mai n’han sabut la causa. La mare va deixar de parlar d’ell així que va marxar i ells no han preguntat mai el perquè.
UNA FAMILIAR, és el retrat de tres germans àvids de pare. La seva síndrome d’abstinència és brutal. Necessiten una figura paterna que els hi retorni l’equilibri. Necessiten un pilar. Però alguns pilars no són el que semblen, són construccions buides, estructures fràgils, embriagues, vacil·lants, cases de palla que pogueren esfondrar-se en un sol búfag. I aleshores no queda més remei que aprendre a sostenir-se per un mateix.
Es tracta d’un treball de creació on els membres de la companyia parteixen de la pregunta inicial: Què faries si et trobessis amb el teu pare vint-i-cinc anys després de què t’abandonés a tu i als teus germans?, pregunta que els ha servit com a motor en el treball d’improvisacions que ha portat finalment a la redacció del text.
En el curs d’aquests treballs van decidir prendre com a referent el conte d’Els Tres Porquets, establin un paral·lelisme entre el pare i els fills amb el llop i els porquets. Davant la trobada amb el pare (Josep Maria Alejandre), al que porten a casa, apareixen les pors infantils que anul·len les seves actuacions adultes i generen situacions absurdes.
Les interpretacions les hem trobat excel·lents i totalment creïbles i l’escenografia ens ajuda a veure l’evolució dels germans, que com els tres porquets del conte surten de la seguretat d’una casa per anar al bosc (magnifica la idea de l’audiovisual de branques i arbres) buscant al pare, la por del desconegut i el retrobament de llocs coneguts on jugaven quan eren petits, el retrobament de la felicitat perduda en el moment en què el pare els va abandonar.
En sortir, dues preguntes. De vegades, no és més segur deixar les coses com estan?? …… Com podem vèncer la por al que no controlem??
Text: Amaya Mínguez
Direcció: Cristina Gámiz
Ajudant de Direcció: Simona Quartucci
Intèrprets: Josep Maria Alejandre, Jose Pérez-Ocaña, Sonia Sobrino i Carla de Otero
Il.luminació: Núria Gámiz i Belén Fernández \ Escenografia: Bárbara Massana \ Vestuari: Susana Bascuñana \ Creació audiovisual: Núria Gámiz i Bruno Hidalgo \ Video i foto: El Tío Carretilla
Producció: Cristina Ferrer i La Ida
