Al gener del 2014 aquesta producció va ser retransmesa en directe als cinemes des del Donmar Warehouse de Londres i a causa de l’èxit assolit, ahir es va emetre en diferit, i així hem tingut l’oportunitat de veure-la als cinemes Yelmo Icaria, el nostre referent en teatre filmat.

L’escenari, nu, amb una paret al fons on es fan pintades, dotze cadires contra la paret i una escala que puja a l’ombra. Un nen, el fill de Caius Martius, esbossa a terra una àrea d’actuació en pintura vermella que ens recorda la sang, un anunci del que vindrà.

Els canvis d’escena s’efectuen amb cops damunt de l’escenari que fan els mateixos actors amb els moviments de les cadires. Imatges de vídeo projectades a la paret ens porten a la revolta del poble o llums i focs d’artifici ens porten a les batalles. Una magnífica utilització de l’espai amb el públic a tres bandes i molt sovint amb els actors en escena esperant la seva entrada a les cadires del fons.

Una posada en escena molt simple però realment eficaç per donar a les actuacions èpiques una immediatesa impactant, visceral.

Un home en oposició a la multitud. Caius Martius torna ferit després de guanyar, quasi en solitari, una batalla contra els enemics de Roma, els volscos. El senat el vol convertir en cònsol i li atorga el sobrenom de Coriolanus en honor al lloc on ha guanyat la batalla. Però ha d’accedir a les demandes de la multitud que vol veure les seves ferides per donar el seu vot a favor del seu nomenament. Ell troba aquesta idea detestable i davant aquesta arrogància, el senat es torna en contra i arrossega al poble en contra d’ell fins que és desterrat de Roma. El poble pateix fam.

Tom Hiddleston està extraordinari en el paper de Coriolanus, una interpretació absolutament convincent tant en el moment de la seva deïficació com en el de la seva caiguda i posterior revenja. Un actor que ens ha sabut transmetre la complexitat del personatge, cruel guanyador de batalles contraposat al tendre home-nen davant de la mare.

És un home que rebutja suborns i el primer pensament del qual, després d’una batalla sagnant, és per a un home que li va donar refugi. També és cert que se’n oblida quasi immediatament en no recordar el seu nom. És també un home d’una impetuositat temerària que no esta acostumat a actuar políticament i deixa als seus companys patricis desesperats amb la ingenuïtat del seu discurs en contra del poble i del mateix senat, fet que se li gira en contra. La seva pròpia arrogància no el deixa escoltar i no és capaç de preveure les conseqüències. Una contraposició de l’apetit del públic per l’èxit militar i el rancor de les tribunes cap a l’heroi que els arrossega.

Hi ha una seqüència plàsticament extraordinària en la qual, Coriolanus, xopat en sang després de la batalla, es troba sota una dutxa d’aigua panteixant de dolor. Està sol i una llum blanca il·lumina el seu cos ensangonat. L’imperi de la força de voluntat, el seu autèntic jo en la intimitat de la cambra, la consolidació del mite.

Ell és també víctima d’idolatria per la seva mare militarista que s’estima més un fill-heroi mort que un fill-home. Deborah Findlay interpreta el paper de Volumnia i ens ofereix un retrat d’una dona l’actitud de la qual vers al seu fill és la de culte a l’heroi. El seu orgull maternal i la seva ambició vers a l’èxit de Coriolanius, és alhora la realització i la ruïna del seu fill, una dualitat constant en tota l’obra.

Birgitte Hjort Sørensen fa el petit paper de la seva fidel esposa Virgilia, que tem per la vida del seu espòs i que només quan vol que abandoni la seva venjança contra Roma, perquè tem per la seva vida i la del seu fill, se’ns presenta com una dona apassionada i seductora.

Mark Gatiss, per la seva banda, és el senador Menenio que estima a Coriolanius com un fill, és un polític tranquil que es veu sobrepassat pels esdeveniments, observa aterrat com l’anhela de venjança de Corolanius ho destruirà tot. Fa un últim intent d’aturar-ho però es troba davant d’una persona plena d’ira que no l’escolta i el fa fora.

I finalment destacar la magnífica interpretació del seu etern rival, Hadley Fraser en el paper d’Aufidius, el cap dels volscos, la gent del camp que s’alça contra Roma. A l’escena en la qual Coriolano es lliura a Aufidio, és palpable el vincle homoeròtic que hi ha entre els dos herois i com la seva transformació d’enemics en amics per lluitar junts, no treu que Aufidius estigui sempre vigilant i no permeti que Coloranius vulgui deixar la lluita i signar la pau, sotmès un altre cop a la voluntat de la mare.

Ens ha agradat molt la direcció de Josie Rourke que capta perfectament el procés de Coriolanius d’heroi a zero, per culpa de la seva supèrbia i la seva ingenuïtat. També ens explica perfectament les maquinacions dels polítics, que a diferència de l’heroi, saben exactament com doblegar la multitud a la seva voluntat.

El plantejament de la posada en escena li ha permès representar escenes multitudinàries amb només “quatre” actors, la ira per la fam, les votacions per nomenar consol, el seu desterrament o l’aparició de la por davant el retorn de l’heroi agreujat, són resoltes amb il·luminació, projeccions de vídeo o simbologia com el fet de marcar el desterrament amb el trencament a bocins dels vots vermells que inunden l’escenari. Un ritme molt ràpid fa la resta.

Una bona nit de teatre.

Direcció: Josie Rourke

Intèrprets :  Jacqueline Boatswain (Valeria)\ Peter De Jersey  (Cominius) \  Alfred Enoch (Titus Lartius) \ Deborah Findlay (Volumnia) \ Hadley Fraser (Aufidius) \ Mark Gatiss (Menenius) \ Tom Hiddleston (Caius Martius Coriolanus) \ Birgitte Hjort Sørensen  (Virgilia) \ Elliot Levey (Brutus) \ Rochenda Sandall (conjunt)\ Helen Schlesinger (Sicinia)\ Mark Stanley (conjunt)\ Dwane Walcott (conjunt)

Escenografia: Lucy Osborne \ Disseny de llums: Mark Henderson \ Disseny de so: Emma Laxton \ Video: Andrzej Goulding \ Compositor: Michael Bruce \ Moviment escènic: Jonathan Watkins \ Lluita: Richard Ryan \ Rudi Goodman \ Thomas Harrison\ Joe Willis