Avui em toca publicar una d’aquelles entrades del Blog que no en vénen gens de gust escriure-les, perquè l’experiència que ara intentaré descriure, més aviat la vàrem patir més que una altra cosa; em sap greu, perquè es tracta d’una de les sales de Teatre que més ens ha aportat al llarg dels últims anys… Àtic22, o el que és el mateix, el Teatre Tantarantana.
ASSAJAR ÉS DE COVARDS, és una molt bona idea, atrevida i fins i tot gamberra i que pretén ser molt divertida, si mes no, pensada especialment i sobretot perquè la gent jove passi una bona estona i potser així pugui entrar en aquest món del Teatre per una porta diferent, que l’ajudi posteriorment a anar-hi amb mes assiduïtat a les Sales de Teatre. Es tracta d’una vetllada on es barreja una mica de tot, música en directe, beguda gratuïta, petites lectures dramatitzades i participació voluntària del públic en una posterior posada en escena. Se celebra normalment cada segon dilluns de mes.
El problema al meu entendre és que l’organització, per molt voluntariosa que sigui, al nostre entendre està francament mal portada i els inconvenients que s’han de patir, superen amb escreix les aportacions que la vetllada pot aportar a un públic d’una certa edat, com és el nostre cas.
D’entrada a l’Àtic22 tenen el mal costum d’obrir sempre després de l’hora que anuncien que començarà l’espectacle; això representa que els que tenim el “mal costum” d’arribar amb almenys un quart d’hora abans de començar, hem d’aguantar drets i al carrer una bona estona. En aquest cas, l’espectacle havia de començar a les 9 del vespre i entre que van obrir la porta a les 21:07 i posteriorment fer entrar al públic, cobrar l’entrada (això si, molt i molt econòmica… 5 euros), servir la beguda i buscar un seient (gairebé tots tamborets sense respatller)… o inclús asseure a terra… la cosa va començar exactament a les 21:30.
Aquesta espera, en el nostre cas de més de 45 minuts, personalment em va posar segurament en una situació no massa predisposada per poder gaudir del que vindria a continuació… els acudits de les persones què portaven l’organització no em feien gens de gràcia, el solista veu i guitarra (Marc Requena), no m’agradava gaire, l’ambient de cridòria no era al meu entendre l’ambient més adient per poder escoltar com caldria les lectures dramatitzades… i dic escoltar perquè veure, el que es considera veure, era gairebé impossible, a causa del amuntonament de persones en un espai excesivament reduït per la quantitat d’espectadors que havíem acudit… pitjor que en un vagó de metro en hora punta.
La incomoditat dels tamborets i de les poques cadires amb respatller, l’estretor excessiva del públic van acabar de posar-nos a l’Imma i a mi, encara més difícil la vetllada. Això si, vàrem aguantar com vam poder que acabessin les dues petites lectures… aquestes sí que ens van agradar, malgrat les pèssimes condicions en què les vàrem poder escoltar.
Les lectures, de les que desconeixem fins i tot el nom, estaven escrites pels dramaturgs Martí Gallén i Sandra Bravo i crec que ben interpretades per les actrius Carla Rovira, Sílvia Sonet i Sílvia Alabart; és l’únic aspecte d’interès que vàrem poder treure de profit d’aquesta vetllada… potser entre les dues, uns 20 minuts tirant llarg.
Quan faltaven pocs minuts per les 11 de la nit, vam creure que amb el nostre mal humor per la situació creada, no era el més adient per esperar el que vindria a continuació… un concert i el que potser és el que possiblement és el més divertit de tot plegat… la participació del públic en una improvisada posada en escena, sense assajar.
Vàrem decidir marxar, més de dues hores després de la nostra arribada al Tantarantana i així intentar asserenar-nos…. era de ben segur la millor opció possible. Una d’aquelles nits que hauríem desitjat no haver sortit de casa i fer com la majoria de la gent normal…. plantar-nos davant de la tele.
La meva valoració com veieu, en aquest cas és absolutament subjectiva i de ben segur gens justa; no vàrem gaudir gairebé de la vetllada en cap moment i més aviat la vàrem patir.
