Tal com vam comentar a l’entrada de la roda de premsa a la qual vaig assistir, aquest espectacle és una creació signada pels dos intèrprets Jordi Font i Toni Guillemat, a partir del seu projecte de final de carrera a l’Institut del Teatre que girava envers el concepte de l’espera.

Accedim a la sala i veiem dos homes asseguts, van d’uniforme i s’han quedat adormits, sembla que el temps no passa i ells esperen que acabi la nit i comenci el dia. Sona música a una petita radio i ells … esperen.

Estem davant d’una proposta de teatre de gest i mímica i al llarg de la representació, només escoltarem algunes paraules en un rus que tampoc ho és, però, és evident que no calen les paraules per entendre el que ens expliquen.  Amb una gestualitat molt marcada i una mímica que beu de les fonts d’en Charles Chaplin o Jacques Tati provoquen tota una serie de situacions que ens fan riure i ens fan passar una bona estona.

A la capital d’un gran estat hi ha un museu que sobreviu al seu imminent tancament amb la promesa de l’arribada d’una gran peça d’art. A causa del valor incalculable d’aquest objecte se li ha assignat al museu una sala especial, com també dos guàrdies encarregats exclusivament de la seva vigilància. Sembla, però, que algun imprevist no ha permès que l’obra d’art arribés a la data prevista i els vigilants esperen cada dia expectants, l’arribada de la peça per començar la seva feina.

I la representació continua endavant amb situacions força còmiques derivades de la urgència de condicionar la sala del Museu per a l’arribada immediata de l’obra d’art tal com els anuncien per telèfon i com poden escoltar a la ràdio. En les seves anades i vingudes només un fet clar, no poden trepitjar el terra de mosaic del Museu. Situacions ridícules i força còmiques. Un cop tot a punt, només han d’esperar.

Mengen, juguen a cartes, dormen, …. esperen.

Com ells mateixos diuen, Vremya Musei ens parla també d’esperança, de la guspira que necessitem per tornar a projectar desitjos i fixar objectius que molt probablement mai no s’acompliran i ens portaran de nou a la frustració i la inseguretat, i de les que només podrem sortir amb l’esperança.

La interpretació dels dos actors és molt bona i ens interpreten dos guàrdies a moments patètics i a moments molt entranyables, que en tot cas sempre lluiten per fer el que s’espera d’ells amb la dignitat més gran possible.

La Companyia Voltäla està integrada per en Jordi Font, especialista en Teatre físic i visual, en Toni Guillemat, especialista en Teatre de text, Alba Macfalane i Helena Torres, les dues graduades en escenografia. Amb aquesta obra inicien la seva trajectòria teatral amb “la voluntat d’aixecar espectacles treballant els diferents elements escènics de manera simbiòtica, on espai, personatges, so, llum i dramatúrgia es van construint a la vegada”.

Des d’aquest espai els desitgem tota la sort del món.

Creació col.lectiva: Cia. Voltäla

Assessorament de dirección: Joan Cusó i Carlos Gallardo

Intèrprets: Jordi Font i Toni Guillemat

Espai, vestuari I il.luminació: Alba Macfarlane i Helena Torres \ Composició música original: Miquel G. Font \ Disseny de so: Victor Fernàndez i Nicolas Hermansen \ Disseny Gràfic: Pau Masaló i Helena Torres \ Tècnic de la companyia: Mario Andrés.

El Cargol fuig del Museu