Poca cosa més a dir que el que ja vaig explicar en el seu dia, a la crònica de la roda de premsa d’aquest espectacle. HOMES FOSCOS es tracta d’un Musical de petit format, protagonitzat per dos personatges, que en aquesta ocasió es tracta de dos homes, en el que també participa en directe la creadora de la música (Clara Peya), interpretant al piano la part musical.
Aquesta proposta forma part d’una trilogia, en la que cada una de les parts, ens parla de la relació entre dues persones; la primera va ser “Mares i Filles” que tractava de la relació d’una mare i una filla, la segona és aquesta i la tercera ens parlarà segurament de la relació entre un home i una dona, malgrat que encara no s’ha començat a treballar en aquesta ultima part.
HOMES FOSCOS, explica una història íntegrament cantada, una història que va començar a plantejar-se David Pintó a partir d’una lectura de la novel·la “Mar de fondo” de Patricia Highsnith, malgrat que d’aquesta novel·la llegida, solament resta un nom d’un personatge que es pronuncia cap al final com una mena d’homenatge a aquest tipus de literatura.
En contra del que es va dir a la roda de premsa, la primera part d’aquesta producció, finalitza en una escena força explicita, d’una relació homosexual, … malgrat que si és cert que l’escena de la fotografia del cartell en la que s’anuncia la producció, no apareix en cap moment. El desig sexual entre els dos homes està sempre present, encara que el sentiment de “culpa” d’un d’ells (el guionista de cinema), no el deixa alliberar-se mai del tot…. cada cop que apareix el desig i el vol consumar, es treu l’anell de casat, simbolitzant que en aquell moment es vol oblidar de la seva realitat.
Un famós guionista de cinema i un misteriós personatge que apareix del no res compartiran la seva soledat en una caseta aïllada del soroll de la ciutat. En aquesta illa deserta deixaran sortir a la llum les seves pors, mentides i misèries, mostrant la seva cara més fosca…. en un món tancat on ningú diu la veritat. En quin moment la víctima es transforma en perpetrador? Com es trenca aquest cercle?
Els secrets se’ns mengen per dins i quan el desig vol una cosa i la convenció social ens prohibeix viure lliurement, ens convertim en una bomba de rellotgeria que pot explotar en qualsevol moment.
El seu argument està estructurat com en una mena de thriller situat a l’Amèrica dels anys 40, en el que s’utilitzen els jocs de poder, el maltractament com a eina jeràrquica, el perillós joc de víctima i botxí, les relacions malaltes on la necessitat d’un es converteix en el mecanisme opressiu de l’altre….. i on potser en algun moment es poden intercanviar els rols …. el que era a sota ara és a sobre…. la rata ara fa de gat.
Malgrat que sembla clar que ens parla d’una relació entre dues persones, que en un bon principi no es coneixen i posteriorment en diferents escenes ens expliquen l’evolució d’aquesta relació al llarg del temps … potser també es podria interpretar com un seguit de diferents relacions “somiades” o inventades per part del guionista, que intenta crear històries davant de la seva maquina d’escriure, on es queda força sovint en blanc.
L’important però en aquesta proposta musical, al meu entendre, és que els diàlegs són cantats de principi a fi i la música i les lletres de les cançons han estat creades a mida per aquest musical. En aquest sentit, la responsabilitat de la composició i la direcció musical recau en Clara Peya; ella a la roda de premsa ens va explicar que li agrada començar a compondre quan sap qui cantarà les cançons. En aquest cas ha utilitzat una música atemporal i no lligada a cap estil en concret. No li agrada crear un Musical “al uso” on de cop els personatges es posen a cantar, perquè li sembla irreal; li agrada en canvi que els personatges de principi a la fi puguin cantar, en una mena de conversa diferent, ja que la música és també un altre mitjà tant” normal” com la paraula, per explicar una història.
Els intèrprets són Rubèn Yuste i Marc Vilavella ; van ser escollits per David Pintò, per què amb ells va treballar mol a gust en el Musical “Mar i Cel” quan ell va fer la funció d’ajudant de direcció en aquella ocasió; les seves interpretacions m’han agradat molt, tant des del vessant de les veus, com també des de la vessant com a actors.
L’escenografia i el vestuari és responsabilitat de Jordi Bulbena, que ha tingut l’encert d’afegir un gran mirall al fons de l’espai escènic, obtenint un resultat gairebé màgic, ja que li dóna un caràcter molt especial a la dramatúrgia.
El resultat global, segons el meu punt de vista, és francament bo; vaig sortir del teatre tatarejant algunes de les seves cançons que de seguida se’m van quedar retingudes a la memòria; no descarto pas tornar-la a veure, perquè em va agradar moltíssim i també pel fet que l’Imma no va poder arribar a temps per qüestions de feina… i se la va perdre.
Si sou amants dels Musicals, seria imperdonable que us perdéssiu aquesta producció.