Dilluns passat, el Teatre Romea ens va donar l’oportunitat de visionar aquest espectacle protagonitzat per Carles Martínez i format per dues peces d’oratòria parlamentària. Una proposta a la frontera entre l’oratòria i el teatre on Carles Martínez ens fa sentir que estem asseguts a l’hemicicle parlamentari tot escoltant Cambó i Companys.
El primer és el discurs pronunciat per Cambó al Parlament de la República Espanyola el 13 de desembre de 1934 (després dels fets del 6 d’octubre de 1934), en el qual defensa la conducta de La Lliga Catalana en els dies de la sublevació, fent una defensa de l’Estatut en uns moments en què la seva vigència era pràcticament nul·la, ja que havia estat substituït per un règim d’excepció.
El segon és el discurs pronunciat per Lluís Companys al Parlament de Catalunya el 5 de maig de 1936 amb l’objectiu de donar a conèixer els mòbils, així com la justificació dels fets del 6 d’Octubre i en el qual defensa el sentit originari de la República, així com les llibertats de Catalunya.
Entre els dos discursos Agustí Colomines i Josep Maria Ortiz, historiadors del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals de la Universitat de Barcelona ens han explicat una miqueta el context en el que van ser pronunciats.
El 6 d’octubre de 1934 va tenir lloc a Barcelona la proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola per part del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Aquests fets s’enquadren dins del moviment insurreccional produït per l’entrada de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) al govern de la República (Revolució d’octubre de 1934), en virtut dels seus resultats en les eleccions generals de novembre de 1933, i són coneguts en la historiografia nacionalista catalana com a fets del sis d’octubre.
El general Domènec Batet i Mestres, cap militar a Catalunya, en lloc de posar-se a les ordres del govern català va proclamar l’estat de guerra i en tres o quatre indrets de la ciutat tingueren lloc combats entre l’exèrcit i unes improvisades milícies nacionalistes.
Al voltant de les set del matí del 7 d’octubre les tropes van entrar en el Palau de la Generalitat i van detenir a Companys i al seu govern i als diputats Josep Tarradellas, Antoni Xirau, Joan Casanellas, Estanislau Ruiz, i al president del parlament Joan Casanovas. Tot seguit van detenir també a l’Ajuntament a l’alcalde Carles Pi i Sunyer i als regidors d’ERC que li seguien. Els capturats van ser traslladats al buc Uruguai ancorat en el port de Barcelona i reconvertit en presó. Aquell matí, els carrers van anar quedant buides de gent i tot va tornar a la normalitat. Fins i tot un representant de la CNT aconsellava per la ràdio tornar al treball, apostant per l’organització obrera i la no col·laboració amb els partits burgesos nacionalistes.
La condemna a cadena perpètua del president i membres de la Generalitat i la repressió governamental significà la pràctica anul·lació de l’Estatut, substituït per un règim d’excepció que es mantingué fins al 1936, amb el triomf del Front Popular.
Una reflexió sobre el catalanisme i sobre les tenses relacions entre Espanya i Catalunya, que avui, vuitanta anys després, encara són vigents.
Com a curiositat dos comentaris de la premsa de l’època:
AL DISCURS DE CAMBÓ
“El interés del debate comenzó con la intervención del señor Cambó. Usó el líder catalán su clásico procedimiento de arrojar todo lo inútil, todo lo sobrero, y dejar mondo, claro y limpio el tema, y de hablar y discutir luego, y obligar a discutir concretamente lo que importa. El tema, sin embargo, no fue sólo la cuestión debatida en sí, sino también la defensa de la conducta de la Lliga Catalana en la historia del catalanismo en general, y sobre todo en los días de la subversión de octubre, contra las imputaciones que se la han hecho ayer y hoy. La defensa contra el señor Goicoechea, habilísima, aguda y definitiva, fue particularmente, lo mejor del discurso del señor Cambó; y el final, donde defendiendo la libertad catalana, exaltó la necesidad de un ideal hispánico común, llegó a momentos de gran elocuencia”.
La Vanguardia. 14 de desembre de 1934
AL DISCURS DE COMPANYS
“Cal no oblidar que la interpel·lació tenia per objecte conèixer els mòbils, la necessitat dels fets del 6 d’octubre. Aquesta finalitat ha quedat plenament satisfeta amb les dues magnífiques intervencions del president de la Generalitat. El senyor Companys ha perfilat amb una calor i amb una precisió extraordinaris la significació política de l’actitud del govern de la Generalitat aquells dies memorables. Calia defensar el sentit originari de la República i defensar les llibertats de Catalunya, amenaçades del poder estant pel govern supeditat a les dretes antirepublicanes i anticatalanes. El gest del govern del 6 d’octubre tenia aquest sentit, i la victòria del 16 de febrer era l’aprovació més eloqüent d’aquella actitud, imposada per les circumstàncies i la fe en la República i en Catalunya”.
La Publicitat. 7 de maig de 1936
Malgrat l’evident interès cultural i periodístic d’aquells esdeveniments que tant van afectar la història de Catalunya, aquesta proposta des del punt de vista “teatral” i de posada en escena, és més aviat fluixeta i d’aquí la nostra valoració força baixa. S’ha de valorar malgrat tot, la magnífica interpretació de Carles Martínez, molt ben caracteritzat i amb una memòria realment admirable, ja que els dos monòlegs no van ser pas llegits, sinó ben interpretats, com si els personatges estiguessin pronunciant el seu discurs en els parlaments respectius.
Idea i direcció: Frederic Roda Fàbregas
Intèrpret : Carles Martínez
Producció: Teatre de Ponent (Granollers)
