La setmana passada vàrem tornar als cinemes Yelmo Icaria per veure la retransmissió en directe de l’òpera MADAME BUTTERFLY de Giacomo Puccini, un dels títols més populars d’aquest gènere.
Puccini va escriure cinc versions d’aquesta òpera. La versió original, en dos actes, va ser estrenada l’any 1904 a la Scala de Milà i llavors va obtenir molt mala acceptació per part del públic i la crítica; Puccini va retirar l’òpera i la va reescriure notablement, dividint el segon acte en dos i fent altres canvis. Puccini va fer la seva revisió final de l’òpera en una cinquena versió, estrenada el 1907, la que actualment s’interpreta més sovint en el món.
Madama Butterfly es va estrenar a Espanya al Teatre del Bosc de Barcelona a l’agost de 1907. Al Gran Teatre del Liceu s’ha representat 152 vegades.
L’oficial de la marina nord-americana Pinkerton aconsegueix casar-se amb Madama Butterfly gràcies a un matrimonier. Ella, repudiada per la seva família per contraure matrimoni amb un estranger, espera que el seu matrimoni duri tota la vida. Pel seu marit només es tracta d’una petita aventura fora del país i és per això que finalment acaba tornant als Estats Units on refà la seva vida. Butterfly, embarassada, espera el seu retorn. Quan Pinkerton torna al Japó de visita amb la seva nova esposa i coneix al seu fill, decideix emportar-se’l a Estats Units. És llavors quan Madama Butterfly, davant l’absència dels seus éssers estimats, decideix suïcidar-se.
Crec que és la millor posada en escena que he pogut veure d’ençà que assistim regularment a les retransmissions en directe des del Metropolitan Opera House de Nova York. Malauradament el responsable d’aquesta meravella, Anthony Minghella, va morir l’any 2008 i per tant no podrem gaudir de més propostes seves; aquest creador anglès, a més a més va ser dramaturg, guionista i director de cinema i en aquesta ultima faceta va guanyar l’Oscar per “El pacient anglès”.
Una posada en escena gairebé sense escenografia, únicament amb una rampa/escala que feia de mirall on es podien veure les imatges duplicades com si és tractes d’una mena de llac i recolzada sobretot en una il·luminació senzillament genial (Peter Mumford), així com en un vestuari amb colors vius i esclatants amb un disseny de Han Feng molt i molt espectacular.
Però és que a més a més, cal dir que aquesta òpera sempre ens ha emocionat, tant musicalment com pel seu argument ple de sensibilitat, que provoquen el plor descontrolat de mitja platea.
En la part vocal i per sobre de tothom, una extraordinària Cio-Cio-San (Butterfly), protagonitzada per la soprano Kristine Opolais, que va estar esplèndida tant en la part vocal com en la interpretativa. A un nivell també força alt vocalment, Roberto Alagna, malgrat que la seva interpretació no va estar al nivell que la seva companya.
L’orquestra del Metropolitan, com sempre perfecte en tots els sentits, aquesta vegada dirigida pel mestre Karel Mark Chichon i també força bé els components del cor.
Curiosament l’actuació d’un grup de titelles a escala humana en la representació d’aquesta òpera, van assolir un gran èxit tant en el Teatre Metropolitan, com entre els amics que estaven veient amb nosaltres la producció des del cinema; en algun moment els seus comentaris entusiastes gairebé van eclipsar la resta d’aquesta extraordinària producció.
A nosaltres ens va sobtar força aquesta reacció, ja que malgrat que aquesta va afegir un plus a la posada en escena, considerem que no era pas per tant …. i és que de ben segur a casa nostra, tenim l’oportunitat de veure actuacions molt millors, algunes de les quals hem tingut la sort de veure i deixar escrita la nostra opinió en diferents cròniques al blog. Malauradament el món de les titelles està encara considerada una activitat cultural dedicada exclusivament per infants…. i molts adults desconeixen els extraordinaris espectacles que es fan actualment també per ells.
Novament valorem aquesta proposta, amb la màxima qualificació “Voltaire”. Una vetllada extraordinària.
Giacomo Puccini –llibret de Giuseppe Giacosa/Luigi Illica
Cio-Cio-San: Kristine Opolais // Pinkerton: Roberto Alagna // Suzuki: Maria Zifchak // Sharpless: Dwayne Croft // Goro: Tony Stevenson // Bonzo: Stefan Szkafarowsky // Yamadori: Yunpeng Wang // Kate Pinkerton: Edyta Kulczak // Commissioner: David Crawford // Yakuside: Craig Montgomery // Mother: Belinda Oswald // Aunt: Jean Braham // Cousin: Patricia Steiner // Registrar: Juhwan Lee // Dansa: Hsin-Ping Chang i James Graber
Titelles: Cio-Cio-San’s Child – Blind Summit Theatre
Director musical: Karel Mark Chichon
Director d’escena: Anthony Minghella
Moviment escènic: Carolyn Choa // Escenografia: Michael Levine // Disseny de vestuari: Han Feng // Disseny de llums: Peter Mumford
