Després de la roda de premsa i del que ens havien explicat (mireu aquella crònica), estàvem expectants per veure aquesta proposta que ja havien anunciat difícil per a l’espectador. Dimarts vam poder assistir a la preestrena i hem de dir que ens va agradar molt. Una obra plena de silencis, de paraules no pronunciades que ens ha arribat.

Estem davant d’un espai escènic buit, només 4 persones immòbils escolten amb nosaltres les paraules d’una noia que s’intueixen són un comiat. Aquesta jove està a punt de tirar-se al riu, deixa enrere uns pares, unes germanes i un nadó, la seva filla petita. No sabem per què, però no vol viure més.

És de nit. Un vell jardí plantat de salzes. Al fons una casa, amb les finestres de la planta baixa il·luminades. A l’interior, prop de la llar, una família gaudeix de la vetllada. Una de les filles de la família ha anat a visitar a la seva àvia. Els pares estan tranquils a casa, ja que no esperen a la noia fins l’endemà al matí.

Des de l’exterior, quatre persones observen la placidesa d’aquesta família que ignora la tragèdia: porten el cadàver de la jove que acaba de suïcidar-se, tirant-se al riu. S’atreviran a entrar? Com anunciaran la terrible noticia?

El vell i l’estrany apareixen fora de la casa. Segons diuen estan a la part de darrere de la casa, en el jardí, protegits pels arbres per no ser visibles des de l’interior, observen i ens expliquen el que veuen. Som espectadors del que ells ens expliquen que veuen.

Dins de la casa, la família, la mare que acotxa el nadó perquè s’adormi, les dos germanes que esperen l’hora d’anar a dormir. El pare assegut a la bora de la llar de foc. Estan tranquils.

Ocells nocturns i la remor de l’aigua del riu que passa propera. La resta és silenci.

El vell i l’estrany parlen, no saben com informar a la família de la realitat que els hi canviarà tot. La mort està a punt d’entrar en aquest espai ple de vida. Nosaltres, espectadors angoixats esperem, davant nostre el contrast de l’ansietat del vell i l’estrany, amb la tranquil·litat que segons ens expliquen hi ha dins la casa.

Una remor sorda, la gent del poble s’apropa amb el cos de la noia. La resta és silenci.

En realitat els espais, els decorats, els creen els personatges a mesura que parlen, que es mouen. L’important és el que no es diu.  L’important és aquest silenci, al que no estem acostumats.

Maurice Maeterlinck (Bélgica, 1862- França, 1949) Premi Nobel de Literatura en 1911, ens descobreix un nou llenguatge poètic a la seva obra.  Les seves peces teatrals  Les aveugles (1890), Les Sept Princesses (1891), però sobretot  L’ intrusse (1890) i Pelleas et Melisande (1892), ho van convertir en el major representant del simbolisme en l’escena.  Va continuar escrivint drames, entre ells Interior (1894), Ariadna i Barba Blava (1902) i L’oiseau bleu (1909).

Per a en Maeterlinck la mort i el destí són els dos grans misteris de la vida i ens fa descobrir la força de la tragèdia quotidiana i el que té de sorprenent el simple fet d’existir.

A la roda de premsa Hermann Bonnín va comentar la seva admiració per aquest escriptor i la seva il·lusió per poder dirigir aquesta obra.

Estem davant d’un teatre de silencis, de frases inacabades, d’inseguretats, de premonicions, de pors, de repeticions, i en definitiva, un teatre desesperat i pessimista.

Una obra que ens ha fet mantenir una situació constant d’angoixa pel que no estem veient, patim amb els personatges que no saben com comunicar una mort que ho trasbalsarà tot. L’espai sonor i l’il·luminació potencien aquesta angoixa, els sorolls que acompanyen les paraules i remarquen els silencis fan encara més patents els moments de solitud dels personatges.

Cada un d’ells ens transmet una visió diferent, ens obre el seu món interior, el vell ens transmet la seva incapacitat per endevinar el que anava a passar quan al matí ha trobat a la noia i l’obligació que sent que té de comunicar-ho a la família.

L’estrany, ha trobat el cos de la noia i l’ha tret del riu, però no se sent obligat a res més, de fet no la coneixia ni coneix la família.

Maria, la filla gran manifesta la seva enorme por a la reacció de dins de la casa, quan  per fi coneguin la notícia i aquesta por la immobilitza …. i Marta, la filla petita és la més llençada, contenta per la reacció del poble i a la que han d’aturar a pensar, abans de que truqui a la porta, en les conseqüències que tindrà la notícia en la família.

El treball dels actors l’hem trobat immillorable amb la dificultat que intuïm que han de tenir en la interpretació d’aquests prolongats silencis.

A la sortida podem intercanviar algunes impressions amb en Hermann Bonnin i la Sabine Dufrenoy i ens felicitem perquè avui no ha sonat cap mòbil…. i és que especialment en aquest cas, seria del tot imperdonable.

Autor: Maurice Maeterlinck

Traducció: Jordi Coca

Direcció: Hermann Bonnín

Dramatúrgia: Sabine Dufrenoy

Intèrprets: Carles Arquimbau (pare), Òscar Intente (foraster), Padi Padilla (María) i Laia de Mendoza (Marta)

Intervencions sígniques: Joan Cruspinera \ Fotografia i video: Kiku Piñol \ Espai sonor: Orestes Gas\ veu en off: Nausicaa Bonnín i Dufrenoy \ Caracterització: Toni Santos \ Vestuari: Nídia Tusai \ Ajudant de vestuari: Cristina Salvatierra \ Estudiant en practiques: Juan Marea \ Ajudanta de direcció: Sabine Dufrenoy \ Moviment escènic: Leo Castro

Producció: La Seca-Espai Brossa