Aquest matí he pogut assistir a la roda de premsa d’un espectacle on les paraules gairebé sobren i és que VREMYA MUSEI es tracta d’una proposta de teatre de gest i mímica…. i les poques paraules que escoltarem seran en un rus fictici, però suficient entenedor perquè els espectadors entenguin ràpidament el seu significat.

L’espectacle va néixer a partir d’un projecte de final de carrera a l’Institut de Teatre on Jordi Font (especialitat de Teatre físic i visual) i Toni Guillemat (interpretació de teatre de text), en el que van compartir experiències i sinergies per començar a treballar en aquest projecte; en un principi havien pensat fer-ho en un espai obert i sense paraules, però posteriorment les seves companyes d’Institut, Alba Macfarlane i Helena Torres (graduades d’escenografia), es van incorporar amb ells per formar la companyia Voltäla… i els van convèncer de què segurament seria més adient representar-ho en un lloc tancat, fins que entre tots va anant sorgint la idea de fer-ho en un museu a Rússia.

L’objectiu era fer un treball de creació barrejant diferents disciplines a partir del concepte de L’ESPERA, prenent com a referència noms com Samuel Beckett, Jacques Tati o Charles Chaplin… a partir dels seus exemples ha permès a la Companyia abordar el tema de “l’espera” des de diferents conceptes, perspectives i òptiques.

A la capital d’un gran estat hi ha un museu que sobreviu al seu imminent tancament amb la promesa de l’arribada d’una gran peça d’art. A causa del valor incalculable d’aquest objecte se li ha assignat al museu una sala especial, com també dos guàrdies encarregats exclusivament de la seva vigilància. Sembla, però, que algun imprevist no ha permès que l’obra d’art arribés a la data prevista i els vigilants esperen cada dia expectants l’arribada de la peça per començar la seva feina.

El gran repte que tenien entre mans era com explicar una història per parlar de l’espera, sense la utilització de la paraula i solament amb l’acció teatral…. o bé …. L’ESPERA com la NO ACCIÓ Teatral.

Aquest espectacle es va poder estrenar a Terrassa i ara arriba a Barcelona on es podrà veure a El Maldà en un horari força especial, de divendres a diumenge a les 18 hores; aquest horari s’ha escollit per donar cabuda també a un públic familiar, malgrat que l’espectacle en principi no estava pensant per a nens; en veure la reacció entusiasta d’alguns nanos que han pogut veure l’espectacle, se’n van adonar de la possibilitat d’oferir-ho en un horari accessible també per ells.

Vremya Musei ens parla també de l’esperança inherent a l’ésser humà que fa que no pari de projectar desitjos, aspiracions, objectius que molt probablement no aconseguirà i si ho fa, la satisfacció serà momentània, per caure de nou en un pou de frustració i inseguretat, on l’esperança serà novament el camí a seguir per acabar amb la sensació de buidor.

L’espectacle es va crear en un principi sense la visió externa d’un director i ells mateixos se’n van adonar que l’espectacle no acabava de ser del tot rodó; posteriorment varen tenir la sort de poder ser ben assessorats per Víctor Fernández i Nicolas Hermansen, que els van ajudar a polir i en algun cas a refer l’espectacle, fins a trobar la versió definitiva que podrem veure a partir del 8 d’abril a El Maldà.

Nosaltres ja hem reservat entrades per aquest mateix dia; pinta molt bé… però la nostra valoració la tindreu ben aviat aquí mateix.