Ahir al matí, també vaig poder assistir a la roda de premsa de la propera producció teatral dirigida per Hermann Bonnín a La Seca Espai Brossa. Es tracta de INTERIOR un text de Maurice Maeterlinck, basada en la traducció de Jordi Coca i amb la dramatúrgia de Sabine Dufrenoy. La seva estrena serà el dimecres vinent 6 d’abril i es podrà veure fins al 8 de maig.
La roda de premsa s’ha realitzat a l’estudi de Joan Cruspinera i la seva esposa, que està situat al carrer Ciutat, enfront d’un dels laterals de l’ajuntament de Barcelona i al costat de l’antiga seu del PSUC. En Joan Cruspinera és un pintor-grafista català molt reconegut internacionalment, que col·labora en aquest projecte amb una sèrie d’intervencions visuals, que no han volgut desvetllar a la roda de premsa, en forma de projeccions.
Hermann Bonnín ens comenta que sempre ha admirat a l’escriptor Maurice Maeterlinck i que li fa especial il·lusió poder dirigir aquesta obra. Diu que aquest autor va ser descobert per Adria Gual en un dels seus viatges, a partir de la seva obra “la intrusa” i gairebé tots els seus textos estan plens de simbolismes, construint un nou llenguatge poètic; la seva influència al teatre català fou molt intensa i al mateix temps va contribuir a configurar el “Modernisme” literari i pictòric. És l’autor de “L’ocell blau” i de “Pelleas et Mésisande”.
Per a en Maeterlinck, la mort i el destí són els dos grans misteris de la vida; amb la seva escriptura ens desvetlla la força de la tragèdia quotidiana, des d’una atmosfera quasi asfixiant i ens mostra el que té de sorprenent el simple fet d’existir.
A la roda de premsa internvenen bona part dels protagonistes de la producció, des de la Direcció (Hermann Bonnín – Sabine Dufrenoy), el grafista Joan Cruspinera, la responsable del vestuari Nidia Tusal, el creador de l’espai sonor Orestes Gas (fill del matrimoni Mario Gas – Vicky Penya) i evidentment els 4 actors que interpreten els personatges d’aquesta proposta: Carles Arquimbau, Padi Padilla, Òscar Intente i Laia de Mendoza.
Tots ells ens intenten endinsar en aquesta proposta teatral de INTERIOR, que està farcida de silencis, perquè “a vegades els silencis parlen més que les paraules“, amb els que expressen un seguit de diferents condicions humanes, a vegades contraposades, més enllà del temps i amb una dimensió tràgica; tot això no queda més remei que encarnar-ho en els quatre personatges que veurem a la representació (pare, filles… la Marta i la Maria… i el foraster), però que tracta de molts més personatges, dels que veurem i que estan absents.
És de nit. Un vell jardí plantat de salzes. Al fons una casa, amb les finestres de la planta baixa il·luminades. A l’interior, prop de la llar, una família gaudeix de la vetllada. Una de les filles de la família ha anat a visitar a la seva àvia. Els pares estan tranquils a casa, ja que no esperen a la noia fins l’endemà al matí. Des de l’exterior, quatre persones observen la placidesa de la família que ignora la tragèdia: porten el cadàver de la jove que acaba de suïcidar-se, tirant-se al riu. S’atreviran a entrar? Com anunciaran la terrible notícia?
Malgrat que tota obra que puja a l’escenari, és en si un experiment, aquesta molt especialment, perquè no es tracta d’una obra convencional i potser per alguna part del públic no serà fàcil, perquè està plena de silencis, malgrat que els espectadors s’adonaran que passen moltes coses a pesar de què la meitat del temps de la representació no s’escoltarà un text parlat.
No se’ns educa sobre temes importants com és la mort i s’evita sempre parlar d’aquest tema… i encara molt menys del suïcidi. Aquí ens endinsarem en un exercici de compassió, d’espera… en un teatre sense acció, en una mena de “no lloc”, més mental que real… en un món oníric.
Aquesta proposta ens planteja un fet quotidià i carregat de silencis, on el públic serà protagonista com espectadors d’uns altres “espectadors” que estan esperant… no hi ha acció i si espera.
Els actors estan expectants per saber com rep el públic aquest muntatge ple de silencis i que els ha costat força d’interpretar. Comenten que en aquesta proposta creuen que existeix un cinquè personatge, que és l’espai sonor creat per Orestes gas, creada especialment buscant sons de la natura i també amb música que ha anat desenvolupant a mesura que estava assajant amb els actors….. “el dia que Orestes no podia assistir als assajos i no hi havia espai sonor… els silencis eren massa esfereïdors”.
M’hauria agradat molt, poder veure en persona el procés de creació d’aquesta proposta… de fet va haver-hi una sola persona que va tenir aquesta sort de fer d’observador d’aquests moments màgics que té la creació teatral. Enveja sana!!!
Ara solament cal veure el resultat …. i si, jo també estic expectant i amb moltes ganes.
