Malgrat que ja fa forces dies d’aquest concert que es va realitzar abans de Setmana Santa, no he volgut deixar de fer una ressenya per deixar constància.
Una nova oportunitat de veure dirigir al director titular Kazushi Ono, que aquesta primera temporada s’ha pogut veure realment molt poc.
1 – WOLFGANG AMADEUS MOZART (Salzburg 1756 – Viena 1791)
Simfonia núm. 39 en Mi bemoll major, KV 543 (🐌🐌🐌)
A l’estiu del 1788, Mozart va compondre ràpidament tres simfonies. Durant anys es va pensar que Mozart no havia pogut escoltar cap de les tres simfonies en vida. Fins i tot el musicòleg Alfred Einstein creia que era lògic, ja que les havia concebut, deia, com una «apel·lació a l’eternitat». Possiblement es van tocar més d’una vegada en presència del compositor. No en va els manuscrits són plens de correccions, rastre habitual d’un autor que solia revisar en profunditat les seves obres després de l’estrena, sovint quan en preparava la segona interpretació.
Malgrat que sempre m’ha agradat Mozart, trobo que la seva música és força semblant i a mi particularment ja em comença a sonar massa repetitiva i escoltant aquesta Simfonia, pensava que no em feia vibrar com en altres ocasions.
2 – DMITRI DMÍTRIEVITX XOSTAKÓVITX (S Petersburg 1906 – Moscou 1975)
Simfonia núm. 13 en Si bemoll menor, op. 113, “Babi Iar” – 1a audició Poemes de Ievgueni Ievtuixenko (🐌🐌🐌🐌)
La simfonia de Xostakóvitx posa sobre els faristols un missatge precís: un homenatge a les persones executades pels nazis a Babi Iar i una crítica de l’ús polític de la memòria històrica. Entre el 29 i el 30 de setembre de 1941, 33.771 jueus van ser assassinats sistemàticament en una sola operació al barranc conegut amb el nom de Babi Iar, als afores de Kíev. Durant anys, les autoritats soviètiques van imposar un silenci oficial sobre aquest episodi. Fins que al setembre del 1961, un poeta de 29 anys va publicar un poema dedicat a la massacre al setmanari polític i cultural Literaturnaya Gazeta. Ievgueni Ievtuixenko aprofitava Babi Iar per denunciar també el tracte que havia rebut la comunitat jueva durant l’estalinisme.
El músic va quedar corprès per aquesta lectura. I va decidir compondre una simfonia coral, o un cicle de cançons simfòniques. «Van intentar destruir la memòria de Babi Iar, primerament els alemanys, després el Govern d’Ucraïna. Però, gràcies al poema de Ievtuixenko, era obvi que ja no se’ls oblidaria més. Aquest és el poder de l’art.» Així va explicar-ho Xostakóvitx. Poèticament, la simfonia repassa la vida quotidiana a l’URSS a principis dels anys seixanta. I ataca igualment tant els oblits volguts del passat com la manipulació dels silencis històrics i socials.
En aquesta segona part del concert, sí que vaig vibrar de valent, malgrat que per mi era la primera audició; Kazushi Ono, va saber dirigir l’orquestra amb mestria i sobretot el baix Nikolai Didenko ens va arribar a emocionar, amb la seva veu potentíssima i profunda. El cor d’homes va acabar d’arrodonir un matí de diumenge molt especial.
Kazushi Ono, director
Nikolai Didenko, baix
Cor d’homes integrat per: Cor Madrigal, Cor Lieder Camera, Cor Jove de l’Orfeó Català i Orfeó Català, coordinats per Mireia Barrera
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
