Amb les entrades exhaurides abans de l’estrena, ha iniciat el seu recorregut aquesta adaptació del clàssic de Molière, DON JOAN,  dirigit per David Selvas i protagonitzat per Julio Manrique. De fet ja ho estaven quan el Miquel va anar a la roda de premsa el passat dia 10 de març.     

Una revisió actualitzada del personatge més llibertí i vividor de la literatura universal, un dels mites indiscutibles de tots els temps. Aquesta versió conserva un 70% del text original i els grans monòlegs, però han decidit fer-la a partir d’una nova traducció (realitzada per Cristina Genebat), ja que la ultima existent era del 1973. Han volgut abordar de manera especial tres aspectes importants, la relació amb les dones, l’espai i el càstig a Don Joan.

El canvi més gran d’aquesta adaptació és, sens dubte, el final. A l’obra original Molière acaba castigant Don Joan enviant-lo a l’infern…. i és que a l’època en què va ser escrita, era gairebé obligatori per la cultura que imperava, que en casos com aquest, al final de l’obra, el “pecador” havia de rebre el càstig per les seves malifetes.

Aquí no se li envia pas als inferns i el “càstig” s’ha reinterpretat d’una manera molt sorprenent, que a nosaltres ens ha agradat molt; en aquesta crònica no el volem desvetllar, per no treure la sorpresa i la intriga dels que tinguin la sort d’haver comprat entrades amb temps.

Don Joan és una tragicomèdia en cinc actes estrenada el 15 de gener del 1665. Es tracta d’una peça basada en l’obra de Tirso de Molina, on Don Joan és un senyor noble i vividor que viu a Sicília i col·lecciona conquestes amoroses, seduint joves de la noblesa o serventes. L’únic que li interessa és la conquesta en si i abandona les dones tan aviat ho aconsegueix. Es crea enemistats i es veu obligat a batre’s en alguns duels fins al desafiament final: el sopar amb l’estàtua del “Comendador” que se l’emportarà als inferns.

Segons David Selvas, en aquesta versió  “Presentem un Don Joan que no necessita caure de la figuera, sinó que més aviat anirà convencent el públic que té raó en el que fa, malgrat que provoca danys col·laterals”.

“ Don Joan és, per a tothom, la imatge del seductor. I des del moment en què una cosa es converteix en la imatge d’una altra en el mirall que ens retorna la imatge, aquest mirall es converteix també en la seva presó”.

“La por, sempre la por. Don Joan té por? De la responsabilitat? De les dones? De Déu? De la mort? De la vellesa? D’ell mateix?… i per això fuig? S’amaga? Lluita? Sedueix? I fornica? … Sigui el que sigui, i per damunt de tot vol ser lliure, i per aconseguir-ho provoca i desafia tota forma d’autoritat”.

Ens trobem en un Salon d’un hotel on les taules estan preparades perquè els hostes esmorzin, un bufet lliure i un ambient elegant on el pianista acompanya els hostes. Don Juan (Julio Manrique) és un d’ells i s’ha refugiat aquí de forma anònima amb el seu amic i servidor Sganarelle (Manel Sans).

És potser aquest començament, una de les poques coses que no ens acaba de fer el pes d’aquesta posada en escena, perquè encara que ens agrada molt la idea que tot passi en el moment actual i en les instal·lacions d’un hotel,……  la participació d’una petita part del públic, en els primers 20 minuts, no resulta creïble i resulta excessivament forçada, ja que com és lògic, no “actuen” com a hostes que estan esmorzant i si únicament com espectadors, com el que en realitat són, intentant seguir la trama del que els està explicant el personatge de Sganarelle.

Aquí Don Joan ja s’ha casat amb donya Elvira (Cristina Genebat) i ja l’ha abandonat, i aquesta es presenta a l’hotel demanant explicacions i davant de l’actitud d’ell promet venjança. El personatge de Maturina (Anna Azcona) és la governanta de l’hotel i Carlota (Nausicaa Bonnín) és una cambrera. Són tres dones intel·ligents, dones contemporànies a les que Don Joan ha d’abordar de diferent manera. Manrique assegura que el personatge és una mena de caçador: “sent un gran interès per la víctima, vol conèixer-la bé per poder-la caçar i és capaç de detectar l’anhel secret, l’escletxa de cadascuna d’elles”.

Ens han agradat molt les interpretacions de Julio Manrique i Manel Sans que presenten les dues visions, absolutament contraposades, dels fets, el primer vol viure amb total llibertat fent en tot moment allò que ell creu que ha de fer, enamorat perdudament de cada una de les dones fins al moment de la conquesta on cau de cop i volta en el desamor. Desafia els poders establerts i les lleis i no creu tampoc en l’autoritat del seu pare (Lluis Marco) ni tan sols quan amenaça de desheretar-lo. 

Per contra, Manel Sans, extraordinari Sganarelle, el seu fidel acompanyant està sempre en contra del que Don Joan fa, una persona assenyada i moralista que aconsella una vegada i una altra la conveniència de fer les coses de forma diferent. Sotmès a les pastilles que l’ajuden a acceptar la realitat en la qual viu. Defensor del seu cap per sobre de la seva consciencia, és capaç de contravenir el que pensa per ell.

Una posada en escena dinàmica amb moments divertits i un ritme creixent tant en intensitat com en moviments, una escenografia magnífica de Max Glaenzel i les interpretacions de tot l’equip artístic ens ha permès gaudir d’una gran proposta, i ens ha obligat de nou a pensar, que mou a Don Joan a ser com és fins a la perdició? Perquè no escolta els consells del seu fidel amic? La imatge que ha creat d’ell mateix davant del món és el que l’obliga? O és que realment no hi ha res més del que ens mostra?

Malgrat que les entrades estan exhaurides per les representacions del TNC, els molts “teatrerus” la podreu veure en una de les localitats per on es farà la gira d’aquest magnífic espectacle i que de ben segur us queden molt properes a casa vostra: Badalona 30 d’abril – Mataró 1 de maig, Vic 8 de maig, Viladecans 13 de maig, Sant Cugat del Vallés 14 de maig, Granollers 15 de maig, Girona 21 de maig, Vilafranca 22 de maig, Olot 27 de maig, Manresa 28 de maig i Manacor 11 de juny.

Autor: Molière

Direcció: David Selvas

Intèrprets: Julio Manrique (Don Joan), Manel Sans (Sganarelle), Lluis Marco (Don Luís), Cristina Genebat (Donya Elvira), Anna Azcona (Maturina), Javier Beltrán (Pedro), Nausicaa Bonnín (Carlota) i Xavi Ricart (Don Carlos).

Traducció: Cristina Genebat // Adaptació: Sergi Pompermayer, Cristina Genebat, Sandra Monclús i David Selvas // Escenografía: Max Glaenzel //  Il.luminació: Mingo Albir // Vestuari: María Armengol // Audiovisuals i espai sonor: Mar Orfila // Ajudanta de direcció: Sandra Moncús // Disseny de so: Lucas Ariel Vallejos // Disseny d’audiovisuals: Alfonso Ferri // Caracterització: Paula Ayuso // Moviment: Nuria Legarda // Cap tècnic: Carles Hernández 

Producció: Teatre Nacional de Catalunya i La Brutal