El dia que vam anar al TNC a veure NADIA, vaig comprar a la sortida els dos llibres escrits per ella en col·laboració: “Contes que em van curar” i “El secret del meu turbant”. Ara acabo de llegir el llibre de contes que, segons ella ens diu, li explicava la seva mare a l’Afganistan i que la van ajudar a curar-se i sobreviure.

 Nadia es recuperava de les greus ferides que va patir a conseqüència d’un bombardeig que la van tenir durant sis mesos en coma, dos anys a l’hospital i patir 14 operacions, tenia 8 anys …. En aquell hospital de Kabul, Nadia Ghulam escoltava atentament els contes que la seva mare li murmurava a cau d’orella.

Ella no sabia llegir i tampoc no tenia cap possibilitat d’anar a l’escola i aquests contes van ser la seva única formació i la van ajudar a tirar endavant i a superar la seva dura i complicada vida.

Un cop a casa nostra, a Badalona, va decidir escriure aquests relats orals tradicionals per evitar que es perdessin. Cadascun dels 29 relats inclosos en el llibre, estan precedits d’una petita reflexió de Ghulam, que explica el context en el qual li van ser narrats i els pensaments que acudeixen a la seva memòria en recordar-los. I ho ha fet amb l’ajuda de Joan Soler i Amigó, pedagog i oncle adoptiu seu. Tots els contes tenen un punt de crueltat perquè segons la mateixa Nadia ens diu, la vida humana és cruel. I de fet confessa que han infantilitzat una mica alguns dels contes recollits al llibre. “No sabem fins a quin punt pot arribar l’ésser humà a fer-se mal amb un altre ésser humà”.

But na but, era i no era, així comencen molts dels contes d’aquest llibre. Transcric alguns paràgrafs que m’han agradat especialment:

“Unes bodes fabuloses, on tot és abundant i on tots els comensals es llepen els dits. Això sí, per als hindús, els menjars crus; per als hazara els cremats, i per als musulmans, els més ben cuits”.

“Doncs que Al.là, que ha fet que aquesta història acabi feliçment, també a nosaltres ens procuri la benaurança més gran en l’altra vida, i, si pot ser, en aquesta”.

“Veus? La ferida que em vas fer se m’ha curat, perquè una ferida cicatritza, però una paraula feridora no cicatritza mai …”

“L’Afganistan és una terra pedregosa, agresta, inexpugnable, amb paisatges gairebé inaccessibles. Escenari, també, d’enfrontaments i guerres. Amb oasis fecunds. Però sense mar.”

Una cançó talibana, que se sol cantar sense cap altre instrument que la veu, pelada i tremolosa:

Les pedres, precioses, són les flors del meu país,

Les plantes, les seves medecines,

i el seu aire és tan pur, tan transparent que, quan respiro,cada alenada és com començar a viure.

Nadia Ghulam va néixer a Kabul el 1985. Actualment viu a Badalona, ciutat a la que va arribar al 2006 per rebre tractament mèdic i pal·liar els efectes de les ferides en el seu rostre. És activa i emprenedora, estudia català, informàtic i integració social i és autora, juntament amb la periodista Agnès Rotger, d’El secret del meu turbant, Premi Prudenci Bertrana 2010.

Joan Soler i Amigó va néixer a Badalona el 1941. És pedagog i escriptor, interessat especialment en la recerca de la cultura popular. L’any 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura Popular, concedit per la Generalitat de Catalunya, pel desenvolupament de la seva obra magna “Tradicionari“, una enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya (10 volums), així com en reconeixement de la seva carrera.

La Nadia, les paraules, i en Joan, els traços.

La Nadia, la tinta, i en Joan, la ploma.

La Nadia, la música, i en Joan, la lletra.

La Nadia del dari, i en Joan al català.

La Nadia diu i en Joan escriu.

La Nadia sap i en Joan aprèn.

La realitat, els contes, i els contes, realitats.

NADIA I JOAN

Uns contes que m’han agradat molt pel que tenen de similar als nostres i pel que tenen de diferent, no puc deixar d’imaginar-me la duresa i crueltat d’un país que nega l’educació a les nenes i on únicament la tradició oral permet que totes aquestes històries tradicionals no es perdin.