Malgrat que sabia que es tractava de teatre d’entreteniment, em feia especial il·lusió tornar a veure aquesta proposta 20 anys després de veure la versió inicial; ara ens la presenten de nou però en versió “nenes”.
Encara avui en dia, m’esgarrifo de l’educació que vaig rebre a les dècades dels anys 50 i 60, … i també estic segur que la que rebien les noies encara era pitjor…. cal recordar que les escoles en aquella època estaven separades per sexes.
Una època que la gent més jove que nosaltres, difícilment es poden arribar a imaginar en tota la seva magnitud el que va arribar a significar; ens va marcar i per sempre en una sèrie de prejudicis religiosos, polítics, masclistes i sexuals, que malgrat que ens pensem que ja els hem superat, estaran per sempre mes en la base de la nostra educació.
El Règim franquista va implantar un patriarcat d’índole medieval, que significava un retrocés brutal després dels anys d’esplendor que va aportar la República, tant en drets socials com en el paper de la dona en la vida, que volien quedes relegat a les tasques de la llar i a l’ombra dels homes (ja fossin aquests pares o marits).
La producció teatral es basa en una sèrie d’escenes curtes, vistes des d’una òptica potser excessivament còmica, de les relacions dels professors (siguin aquests religiosos o no), amb els alumnes, a base de tabús religiosos, ordres gairebé castrenses i castics severs, per tal de “educar-los” en “los principios del espiritu nacional“.
També, entre riure i riure, ens mostra la crueltat dels nens, que des de ben petits s’enfronten ideològicament, depenent de la classe social en què han nascut i de la ideologia dels seus pares.
Les actrius interpreten moltíssims papers durant tota la representació, tenint com a base el seu paper d’infant (aquest no varia durant tota la representació), però assumint altres papers de personatges d’adults. Curiosament la representació és bilingüe, reflectint exactament aquella època en la qual a classe es parlava obligatòriament en castellà i és que es castigava inclús físicament si t’enxampaven parlant català….. encara que quan els nanos estan sols, a l’hora del pati o en veu baixa a classe, entre ells es parlaven gairebé sempre en català.
Les interpretacions són, com us podeu imaginar, totes elles magnífiques i és que s’han escollit grans noms de l’escena a Catalunya. Seria injust, crec jo, fer comparacions entre elles, perquè en aquest cas es tracta d’una interpretació coral compartida des de l’inici a la fi…. i on elles, de ben segur s’ho passen de conya marinera.
_______________
Fa aproximadament un mes, vaig poder assistir a la roda de premsa on es va presentar aquesta nova producció i aquell mateix dia es va anunciar que hi hauria un únic dia on es realitzaria un debat amb la presència de les protagonistes, i a més a més es va concretar el dia… 8 de març, dia de la dona treballadora; es tractava d’una funció especial que es faria en dimarts, malgrat que aquest dia de la setmana no acostuma a haver-hi funció. Així ho vaig indicar en la meva crònica d’aquella roda de premsa.
Doncs bé, nosaltres i altra gent que ser del cert que es van assabentar per aquella crònica, van voler esperar a veure aquesta producció precisament aquell dia; el debat va existir efectivament, però les cadires de les actrius van quedar totes buides i no van aparèixer en cap moment.
Em sembla absolutament intolerable i fins i tot de mala educació, que cap de les 5 actrius (Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Isabel Rocatti i Mireia Portas), apareguessin a l’escenari, encara que fos per acompanyar amb la seva presència física a les persones que ho varen patir i que van intentar explicar el que havia significat l’ensenyament en aquella època negre del franquisme.
Amb aquesta actitud, crec que van fer un flac favor al Teatre, des del punt de vista cultural i va semblar que l’únic que els interessava és la seva explotació comercial …… vaig sentir vergonya aliena.
_____________
Si es prescindeix d’aquest fet, crec que es tracta d’una producció teatral divertida, que farà passar una bona estona a la gent que la vàrem viure en pròpia carn, recordant vells temps… malgrat que aleshores potser no érem tan conscients de la castració de llibertats que significava aquell malaurat sistema educatiu.
No tinc tan clar si l’efecte és positiu o no, quan aquesta producció és vista per les noves generacions, que no ho varen viure, ja que aquest tractament de comèdia, pot treure valor als fets que vàrem patir milions de nens i joves ….i ara tan sols ho visquin com un divertiment d’una representació de teatre comercial.
A partir del llibre d´Andrés Sopeña – Adaptació teatral: Kike Díaz de Rada – Versió catalana: Guillem-Jordi Graells
Direcció: Fernando Bernués – Mireia Gabilondo
Amb: Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Isabel Rocatti i Mireia Portas
Ajudant de direcció-Regidora: Gretel Stuyck / Escenografia: Edi Naudò / Vestuari: Jordi Bulbena – Maria Araujo / Il·luminació: – Xabier Lozano – Ignasi Morros / Direcció tècnica: Joan Segura / Comunicació: Carmen Vicente (Xtrategium)
Producció: ANEXA / TANTTAKA TEATROA
Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
L.actriu Lloll Bertran hi va ser fins que es va cloure la taula rodona. Un grup nombrós d.alumnes la vam seguir i la Lloll Bertran es va asseure al nostre costat i va seguir atentament l.acte.
Li vàrem demanar per què no hi participava, però és una persona prou discreta per no dir.nos que era l.única actriu que s.hi havia quedat i que potser ni l.havien convidada a formar.ne part per no deixar en evidència les companyes.
D.acord amb l.article en tot. Tan sols rectifico el fet que no hi havia cap actriu. La Lloll hi era i sempre que cal per defensar causes justes, hi és
Sabem que hi era dins del teatre perquè la vam trobar quan sortíem i vam parlar amb ella, no entenem per què no va participar ni perquè ens va dir que no era coneixedora de la convocatòria quan a la roda de premsa es va dir , abans de començar la funció també i fins i tot en començar el col·loqui la conductora del mateix va dir: comencem mentre esperem que les actrius es canviïn de roba ….. No dubto que la Lloll hi és sempre però en aquesta ocasió no va participar.
Benvolguts!
Tinc la sensació que les meves paraules no serviran de gran cosa, perquè ja ens heu “sentenciat”, sense saber quins motius tenia cada actriu per ser-hi o no ser-hi.
En el meu cas m’agradaria que em respectéssiu la decisió de voler participar-hi fent d’oient al vostre costat i de no voler agafar un protagonisme que no em pertocava. Crec que en el moment del col.loqui s’havia de cedir tot el protagonisme als ponents, que eren els autèntics experts en el tema.
I també demanaria que no em féssiu dir coses que no he dit. Si em vaig quedar va ser, precisament, perquè era “coneixedora de la convocatòria”. I, en tot moment, vaig ser a la vostra disposició i a la dels ponents. Si tothom em va veure, per què ningú no em va preguntar res? Doncs, segurament, perquè els ponents ja ens van fer una lliçó magistral.
Crec que compartint la xerrada amb tots vosaltres, hi vaig participar tant com tu i el Miquel. O és que els que es van quedar i no van parlar, no hi van participar?
Bé, salut! I posem-hi un somriure, que l’agror no ens porta enlloc!
Lloll Bertran
Benvolguda Lloll
Molts de nosaltres vàrem assistir precisament aquell dia perquè es va dir per activa i per passiva (a la roda de premsa i el mateix dia, al teatre) que es faria un col·loqui amb les actrius protagonistes. Si recordes jo mateix al passadís central del teatre, quan ja sortia del teatre (abans no t’havia vist), et vaig recriminar amablement el perquè no havies participat en la xerrada a dalt de l’escenari… i et vaig dir per dues vegades… “Em sembla molt malament”.
No vaig veure cap altra actriu i en preguntar-te jo directament per elles, tu em vas dir que no sabies on paraven. En tinc testimonis del que acabo de dir.
Crec que és molt greu que quan s’organitza un col·loqui en una representació teatral, precisament els protagonistes de la funció facin “cames ajudeu-me”. Hauria d’estar establert en el contracte com obligatoria la seva assistència… i és que es tracta d’un únic dia…. per deu!!!
T’admiro com a persona i et veig sovint als llocs on s’ha d’estar, per donar suport a les causes justes. També t’admiro com a actriu, sense cap mena de dubte….. però això no treu de què pugui opinar sobre el desagradable espectacle, de què les cadires preparades per vosaltres a l’escenari, quedessin tristament buides.
Si jo hagués volgut aprofundir més en el tema de l’educació en el temps del franquisme, hauria anat segurament a una conferència organitzada a qualsevol centre de cultura. Aquella nit, hi érem al Teatre, a passar una bona estona, però també per valorar el que havia significat aquella dictadura en la vostra opinió; malauradament es va enfosquir tot, quan en el col·loqui únicament van participar dues persones, que per molt que espiguessin del tema, ningú dels que hi érem a platea, havia assistit expressament per escoltar-les.
Ho lamento Lloll…. estimem molt el TEATRE i és per això que intentem l’Imma i jo, promocionar-ho explicant tot allò que tenim la sort de poder veure. També crec que el meu deure, com fidel espectador, era denunciar una actitud que em va semblar vergonyosa.
Gràcies però, per donar la cara.
Una abraçada Lloll.
Noi, Miquel!
Ja veig que no ens posarem d’acord. Sembla que tingueu la veritat absoluta, però jo tinc la meva, de veritat, i crec que és tan legítima com la vostra.
Sembla que no hagis valorat el que us he dit, que em va semblar molt més correcte i educat participar-hi des de la platea. (Segons vosaltres, vaig cometre un error. Però segons la meva opinió, vaig fer el que em va semblar més correcte. I deu ser respectable, oi?)
El que em dol és que diguis que jo et vaig dir, parlant de les meves companyes, que “no sabia on paraven!”. En tot cas, recordar-ho, vaig dir-vos que havien hagut de marxar o que no s’havien pogut quedar, perquè algunes havien de matinar i alguna tenia un rodatge molt d’hora. Jo també en tinc testimonis. (O potser ja no m’escoltàveu quan ho explicava!?!)
Bé, ja sé que no en traurem l’aigua clara! Punt i a part.
Però vull ser justa i agrair-vos la crítica. Moltes gràcies, de debò!
Lloll Bertran, una pecadora (als vostres ulls. Als meus, una santa!) Posem-hi una mica d’humor.
Noia, LLoll !
Ja veig que vas parlar també amb d’altres persones, perquè el que comentes que ens vas dir sobre les teves companyes d’escena (matinar i rodatge), a nosaltres no ens vas dir res. Per tant em reafirmo que la teva curta resposta va ser que no sabies on paraven…. o potser li vas explicar a una altra persona que confons amb el Miquel.
Però creu-me que aquesta qüestió a mi almenys, no em fa perdre la son i em sembla absurd continuar amb una discussió que crec és força estèril.
El fet és que, de les 5 actrius, l’única que es va quedar vas ser tu, malgrat que fos com a públic… i evidentment estàs en el teu dret (solament faltaria); de les altres quatre, ningú en sabia res i menys encara la noia que dirigia el debat i que constantment mirava les cadires buides i l’interior de l’escenari esperant que apareguessin les actrius.
Torno a repetir… vaig sentir vergonya aliena.
Efectivament, per sobre de tot….. posem una mica d’humor, però les coses com són.
Salut
Companys! (És que no sé amb quin dels dos m’escric perquè, a la resposta de dalt, hi surt el Miquel i, més avall, dieu “una altra persona que confons amb el Miquel”. Si fos ell, em diria “una persona que confons amb mi”, oi?
I ja veig que no em vau escoltar i potser aquests correus tampoc no els heu llegit, perquè no m’heu respost ni una de les preguntes que us he fet. Bé, tant és!
I potser tens raó quan dius que és una discussió estèril, però veig que després de dir-ho, continues la discussió!?!
Semblava que us interessaven els col.loquis i que us sabia greu que les actrius no s’haguessin quedat o no hi haguéssim participat i ara que en teniu l’ocasió, sembla que ja us n’heu cansat. Doncs, au, a fer nones tots plegats!
Hi vaig tranquil.la perquè haver decidit ser al costat d’un grup que vaig engrescar jo perquè vinguessin, i també a prop del públic, em sembla una decisió plenament encertada i de persona que té en compte els altres i no pensa només en remenar la cua dalt d’un escenari.
I, si he pecat, ja em confessaré amb Mossèn Baltasar! (El del florido pensil!)
Padre, m’acuso d’haver estat discreta i no haver volgut prendre el protagonisme a uns grans ponents.
Padre, m’acuso de no haver volgut posar en evidència les meves companyes.
Padre, m’acuso de voler fer les coses bé!
Au, passi-ho bé! (i com que veig que molesto, no patiu, que no continuaré.)
Lloll Bertran
Parlaves amb mi, amb Miquel Gascón, efectivament.
Crec sincerament que la persona que no ha entès res de què anava i des de bon principi, has estat tu. En cap cas t’hem recriminat si estaves dalt de l’escenari o a baix; de fet crec que gairebé ningú de la platea se’n va adonar, de què eres present.
El comentari que he fet a la meva crònica es referia exclusivament del tema de què CAP DE LES 5 ACTRIUS va aparèixer al debat. No li donis més voltes, ni més importància de la que té; és el que és i punt.
Doncs, au, com tu mateixa dius…. vés a fer nones tu també i potser així potser t’adones d’una vegada que la cosa no va precisament de tu.
Que descansis Lloll !!!