– Teatre – Els Oficis del Teatre – 9a sessió – amb Noemí Alesan (relacions públiques ), Albert Minguillón ( cap de personal de sala) i Lluís Pasqual (director del Teatre Lliure) – Mirador de Lliure – 07/03/2016

Avui de nou a la sala del Mirador amb l’Albert Minguillón i la Noemí Alesan que bromegen amb nosaltres abans de començar la sessió, la penúltima del cicle.

La Noemí Alesan és la Responsable de Relacions Públiques del Teatre Lliure i ens comença dient quines són les persones que formen part del seu equip: la Laia Montanyès, que se’n ocupa de la imatge i el disseny, la María Zaragoza que se’n ocupa dels continguts de totes les publicacions: programes de mà, dossiers de premsa, web,….), la Begoña Barrena que és la responsable de premsa, la Mariona Montaña que se’n ocupa dels serveis de pedagogia i dels grups i la Alicia Gorina que se’n ocupa del relacionat amb els texts i l’anomena “l’aconseguidora” de textos o programes difícils de trobar en altres llocs.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’Albert Minguillón és el cap del personal de sala i en el seu equip compta amb la Mireia Coromina, cap de sala de Gràcia, Ona Campillo i Eva Pachón que són les taquilleres de Montjuïc i Gràcia i d’ell depenen també els 10 acomodadors i els taquillers eventuals.

La Noemí ens parla dels dies d’estrena que acostumen a ser estressants, s’envien a vegades 800 invitacions per un aforament de 500 i de moltes no han rebut la confirmació. Ells saben que aquest overboking, intencionadament provocat, no els hi portarà problemes perquè l’experiència els hi demostra que molts convidats no es presenten o el nombre de convidats assistents és inferior a l’inicialment confirmat. Anys enrera el dia d’estrena d’una producció era tan sols per a invitats, ara també hi podem anar els abonats i el públic en general, ja que es posen entrades a la venda. El dia de l’estrena el 70% de l’aforament de la sala passa per les taquilles a recollir les seves entrades.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’Albert està en comunicació permanent amb la regidora i és qui decideix el moment de tancament de sala per iniciar la representació. Abans de tancar portes reubiquen, si cal, als espectadors de les últimes files a posicions més avançades, no venudes, per tal d’afavorir als espectadors i de pas què la sala quedi el més bonica possible i no es vegin forats. Fa uns anys, quan el pàrquing a la plaça no era possible, era molt habitual haver d’esperar gent que avisava que estava aparcant, i els 5 minuts de cortesia s’aprofitaven al màxim. L’habitual són 2/3 minuts de marge.

Com a norma a les sales de Gràcia i a l’Espai Lliure no es pot accedir a la sala un cop començada la representació. A la Fabià Puigserver, quan està configurada a la italiana, es pot accedir a l’última fila sempre que el director de l’obra hagi donat el seu consentiment exprés.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

També ens van explicar el funcionament de les llistes d’espera en espectacles amb les localitats exhaurides. Des de dues hores abans de la funció, i únicament de forma presencial, s’obre la llista d’espera. No es poden revendre entrades adquirides a taquilla encara que la persona que les tingui truqui dient que no podrà assistir, només poden “jugar” amb abonaments o invitacions no recollides. Aquest és també un dels temes diferencials respecte altres teatres on no és possible la llista d’espera.

També comentem el temps d’apertura de la sala que en alguns moments considerem excessivament ajustat vers l’inici previst de la funció. Ens comenta l’Albert que l’apertura de la sala és un tema que depèn exclusivament de la companyia, qui decideix el temps de marge que vol donar, en el cas, per exemple que en obrir portes algun actor ja estigui a l’escenari.

Durant tota la representació, tant l’Albert com els acomodadors han d’estar pendents per si es produeix algun incident amb el públic. En cas necessari han de complir els protocols de seguretat o de salut que tenen establerts. Tots ells tenen un curs de primers auxilis.

En cas de reclamacions és la Noemí qui se’n ocupa de la seva gestió.

Teatre Lliure - Albert Minguillon i Noemí Alesan - 5

Parlem també, de la manca de sensibilitat d’alguns espectadors en referencia als telèfons mòbils i preguntem la possibilitat d’utilitzar inhibidors de senyal dins la sala, ens comenten que és il·legal utilitzar-los i que de totes maneres van fer una prova a Gràcia i van deixar bona part del barri sense cobertura ………

I amb un munt d’anècdotes acabem aquesta xerrada que a nosaltres se’ns ha fet molt curta i agradable.

___________________

La segona part de la sessió és a càrrec d’en Lluís Pasqual que el primer que ens diu és que l’important per fer un bon teatre és tenir un bon equip, amb confiança i entesa entre tots els membres i on l’intercanvi professional és bo. Dirigir un teatre és dirigir persones, estats d’ànim. En contractar espectacles forans s’ha de buscar la mateixa confiança perquè tot rutlli. S’ha de donar un tracte diferent als artistes diferents, si no tots els espectacles s’acabarien semblant.

En el teatre partim de què uns artistes volen explicar una història i uns espectadors volen venir a veure-la, a escoltar-la. Quan es planteja la programació de la temporada pensa en el públic, en el que voldrà veure … “No m’agraden els teatres buits, intento programar per tenir totes les sales plenes”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Li preguntem en què es basa per programar una obra i no un altre i ens comenta que de vegades és per un actor o actriu determinat, altres vegades perquè un text se li va apareixent al davant de forma persistent. Normalment ell es programa quan té la resta de la programació pràcticament tancada i valora quina és la peça o el color que li falta a la programació per quedar arrodonida. També ens comenta que ha deixat de fer alguna obra per no comptar amb el repartiment adequat.

Una de les feines d’ell com a director és, controladament, procurar elements, petits entrebancs, que desestabilitzin el teatre perquè el mantingui viu, en continuo moviment. Per ser director d’escena, hi ha tècniques que es poden aprendre, però la resta depèn de la confiança en l’equip. Dirigir, és intentar que els actors creixin, intentar que no hi hagi parets entre l’autor i l’espectador. El director s’ha de convertir en l’autor però al mateix temps ha d’estar prou fora per ser alhora l’espectador que l’està veient.

Ens comenta el procés d’aixecament d’una obra, els primers dies d’assaig són un simulacre absolut, són lectures per perdre la por i aconseguir que els actors es despullin psicològicament i que es coneguin, ja que no es tracta d’una companyia estable. Ell prepara els assajos, entenen els personatges i amb una idea inicial que ha d’estar disposat a llençar quan interacciona amb els actors. Don llibertat als actors per tal de rebre informació constant fins a anar entrant en els detalls d’una paraula o una frase per aconseguir que el públic s’ho cregui. El més complicat és establir el diagnòstic quan una escena no funciona i que acostuma a ser evident per tothom: pot ser relació entre els actors, un personatge equivocat, pot ser qüestió de ritme, o un llum que no “funciona” o simplement qüestió de volum …

Per aconseguir el que espera d’un actor/actriu el secret està únicament a assajar moltes hores. Cada actor comença a un nivell diferent i el procés de treball amb ells és sempre acumulatiu, el director ha de fer veure que tots els actors estan a un mateix nivell. Els actors voldrien tenir el text 4 o 6 mesos abans, però la realitat és un altre i potser el tenen 3 mesos per avançat; és important tenir-los molt temps abans dels assajos, perquè segons ens diu “un text, s’ha de posar en boca”.

En principi, no hi ha cap director que ho vulgui fer malament. De vegades no s’arriba al públic perquè els egos són tan forts que un director creu que és millor la història que ell explica que l’explicada pel mateix autor.

  • Dirigir és estar.
  • Dirigir és avançar-se a l’espectador.
  • Dirigir és tenir una fe molt profunda en el que s’està fent.
  • Dirigir és enamorar-se dels textos.
  • Dirigir és no ser un intel·lectual, el teatre està fet d’emocions.
  • Dirigir és saber extreure el que l’autor ha volgut dir.
  • Dirigir és no permetre el joc individual.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A una pregunta ens respon que ell ha escrit tres obres: “La setmana tràgica” a partir d’un treball amb els alumnes de l’escola, “Camí de nit” i “Leonci i Lena”, amb aquesta última va gaudir tant que va decidir no tornar a escriure mai més, teatre, i de moment és fidel a aquesta promesa.

El teatre, ha servit per desenvolupar denúncies. L’art és provocació, és revolució, però també és acompanyament, ajuda a apaivagar la soledat de les persones, és terapèutic.

Al tema dels crítics: Opina que com a molt un 2% de la gent que va al teatre va de la mà dels crítics. Generalment els crítics no veuen teatre, veuen “desvirgaments” que sempre són traumàtics, ja que en general no hi ha bones estrenes, per tant, conclou que un crític hauria de deixar d’anar a les estrenes. Un crític és també una persona i per tant te simpaties o antipaties vers l’autor, el director, un actor….. no té per què ser objectiu. El crític que millor funciona és el que se sent part de la professió, si ho mira des de fora, la feina és complicada.

La labor d’un crític bàsicament serveix per ser llegida per professionals que tenen enormes alegries o immensos disgustos.

Al tema de les sèries televisives: La televisió es fa com es fa i a causa de les mides del teatre català, els actors tenen un recorregut molt curt i és molt difícil no cansar a la gent. Un actor a Catalunya, si no està a la tele, no té gaire visibilitat, i si està es “crema” molt aviat.

Al tema de l’òpera: Comenta que la feina de director artístic d’una òpera és molt variable en funció del teatre de l’òpera on està i que has de ser molt fort per treballar en grans teatres. No és el mateix dirigir òpera que dirigir teatre, ja que entre l’espectador i l’actor hi ha una faixa que és la música. Els cantants tenen un impuls dramàtic diferent que els hi ve de la música.

Ironitza dient que per exemple treballar a la Scala de Milà és un infern, tant que és millor anar amb vestit d’amiant. El món de l’òpera mou molts diners i compta molt el talent natural. Un director d’escena sord a la música, fa molt mal al món de l’òpera. No pot haver-hi divorci entre l’ull i l’orella. Un cec pot anar a un teatre d’òpera, un sord no. El director artístic, no té comunicació amb el director d’orquestra. Són camins paral·lels i convergeixen en el moment en què s’estrena; llavors desapareix el director d’escena i mana el director d’orquestra.

Per concloure ens fa un curiós comentari: ell mai no pot assistir com espectador a una obra de teatre dirigida per ell, però en canvi si pot fer-ho a una òpera que ha dirigit, ja que un cop estrenada té la sensació que ha deixat de ser d’ell per passar a ser del director d’orquestra.

I acabem a quarts de deu de la nit una altra sessió dels Oficis del Teatre … i només ens queda una

Cargol entristit... això s'acaba !!!

Cargol entristit… això s’acaba !!!

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s