Una nova proposta del Teatre Lliure que ens ha apropat un clàssic dels clàssics, EL ALCALDE DE ZALAMEA de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i que s’ha pogut veure durant quatre dies a una Fabià Puigserver amb l’aforament esgotat.
La Compañía Nacional de Teatro Clásico l’ha portat a escena tres vegades: el 1988 dirigida per José Luis Alonso, el 2000 en un muntatge de Sergi Belbel i el 2010, sota la direcció d’Eduardo Vasco. Vint-i-quatre intèrprets, entre actors i músics, ens han presentat aquesta obra mestra del Segle d’Or espanyol i de la dramatúrgia universal de tots els temps.
Ara Helena Pimenta, la directora de la companyia ha tornat a escollir aquesta obra per la reobertura del Teatro de la Comedia de Madrid que ha estat tancat durant uns anys per a la seva remodelació, que s’ha dut a terme amb un pressupost de 30 milions d’euros.
També ha apostat aquesta directora per fer tornar Carmelo Gómez als escenaris després de molts anys fent cinema.
Drama d’honor, El alcalde de Zalamea aborda els excessos que la soldadesca provoca impunement en els ciutadans i l’obligació, per als habitants dels pobles i viles que hi ha pel camí de l’exèrcit, d’allotjar els soldats a casa seva.
Carmelo Gómez és un magnífic Alcalde de Zalamea, amb una dicció molt clara i una forma de parlar en vers que no carrega, Joaquín Notario és també un esplèndid Lope de Figueroa amb qui Pedro Crespo estableix un debat dialèctic entre jurament i jurament. També ens ha agradat molt Nuria Gallardo, la filla que ens ha semblat molt convincent en el seu paper.
Estem parlant d’un text escrit en el segle XVII i no podem deixar de pensar que els temes que tracta són també actuals: violència de gènere, abús de poder, diferència de classes,… i amb un domini del llenguatge excepcional. Magníficament adaptat per Alvaro Tato que l’ha adaptat a una hora i mitja de durada sense perdre cap matis. Ens fa arribar el vers de forma fluida i clara de tal manera que a vegades ens oblidem que el que estem escoltant està escrit en vers.
És una obra sobre l’amor perquè l’autor posa l’accent en el desamor. És una obra sobre la justícia perquè hi predomina la injustícia. També sobre l’honor com a sinònim de fama, opinió o virtut imprescindible d’un militar, de l’exèrcit d’un estat, o com a consciència i dignitat personal, allò a què té dret tot ésser humà. I, massa sovint i massa d’hora, hi fan acte de presència el deshonor, l’abús, el fingiment.
L’escenografia de Max Glaenzel és convencional però efectiva, uns bancs llargs situats a les dues bandes de l’escenari i una paret al fons que es transforma constantment amb la magnífica il·luminació de Juan Gómez Cornejo.
En tota la posada en escena és molt destacable el paper de la música, amb un repertori del barroc espanyol amb “jácaras i folías” interpretat en directe i amb la magnífica veu de Rita Barber que incorpora un profund dramatisme a moltes escenes.
Aquesta és la història d’un fracàs, de l’abús d’uns éssers humans envers uns altres, d’una batalla perduda, com ho és la vida humana mateixa.
Una molt bona proposta que ens ha permès un apropament a un dels nostres clàssics, malgrat que a en Miquel no li va agradar tant com a mi.
Autor: Pedro Calderón de la Barca
Adaptació : Alvaro Tato
Direcció: Helena Pimenta – Compañía Nacional de Teatro Clásico
Intèrprets : Blanca Agudo (soldat, timbal) / Pedro Almagro (escrivà, soldat) / Francesco Carril (Don Mendo, soldat, vilatà) / Rafa Castejón ( Juan) / José Carlos Cuevas ( vilatà i soldat) / Alba Enríquez (Inés, vilatana) / Alberto Ferrero (pelotari, vilatà, soldat) / Nuria Gallardo (Isabel) / Carmelo Gómez (Pedro Crespo) / Álvaro de Juan (Nuño, soldat, vilatà) / David Lorente (Rebolledo) / Jesús Noguero (capità Don Álvaro de Ataide) / Joaquín Notario (Don Lope de Figueroa) / Egoitz Sánchez (rei, pelotari, vilatà, soldat) / Clara Sanchis (Chispa) / Jorge Vicedo (vilatà, soldat) / Karol Wisniewski (vilatà i soldat) / Óscar Zafra (sergent)
Cantant: Rita Barber / guitarra: Juan Carlos de Mulder – Manuel Minguillón / música en off: Daniel Bernaza: cornetto barroc i Fratelli Mancuso: veus
Escenografia: Max Glaenzel / vestuari: Pedro Moreno / il·luminació: Juan Gómez Cornejo / selecció i adaptació musical: Ignacio García / coreografia: Nuria Castejón / assessor de vers: Vicente Fuentes / mestre d’esgrima: Jesús Esperanza / ajudant de dirección: Javier Hernández-Simón
Producció: Compañía Nacional de Teatro Clásico amb la col·laboració de Loterías y Apuestas del Estado
